Article 12: Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.
Article 13: 1. Tota persona té dret a circular lliurament i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.
Article 14: En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n. 2. Aquest dret no podrà ser invocat contra una persecució veritablement originada per delictes comuns o per actes oposats als objectius i principis de les Nacions Unides.
En un món tant convuls com el que ens ha tocat de viure, però amb mitjans de comunicació mai pensats, vivim moltes contradiccions que ens obliguen a estar atents per no caure en maneres d’actuar, bé sigui de fet o mentalment, poc respectuoses envers la vida privada de totes les persones. Les intromissions en la vida privada poden ser l’espurna de mals tractaments que avui malauradament són notícia i que s’estenen a tort i a dret, començant creant sospites, atacant la reputació i fent perdre l’alegria de viure dels més febles. Es comença controlant les trucades i s’acaba creant un ambient hostil, si no de submissió. Fins i tot en les petites comunitats és freqüent la intromissió en la vida dels altres amb comentaris que el poden perjudicar o apartar i tot de la bona convivència veïnal.
Afegeixo a la reflexió d’aquest tema els articles 13 i 14, perquè crec que la persona també ha de tenir ajuda, no només protecció de la Llei, al dret a cercar dins el propi Estat el domicili que li garanteixi l’espai necessari per a una vida més digna i justa. El patiment de persones maltractades i la freqüent conseqüència que en pateixen els infants són un crit que cal escoltar i atendre.
Com ens costa d’acceptar l’arribada de forasters per causes de guerres, fam, o també per haver defensat idees contràries a qui té el poder del moment i amb aquest poder ha creat lleis més per protegir-se que no pas per ser justes, hem de pensar que les persones tenen dret a ser tractades com a tals. I que el tractament no sigui només sobre el paper, que també, sinó en la pràctica.
Com bé diu en un estudi Abel Miró i Comas: “El subjecte dels drets humans no és l’home, sinó aquest o aquell home concret de carn i ossos”, i segueix més endavant: “Aquest home” és revestit d’una dignitat única, d’una dignitat que el situa com a “allò més perfecte de la naturalesa…”.
Tots hem conegut o sentit parlar de bona gent que han hagut de demanar asil per fugir de persecucions, pacifistes, pensadors, persones que no s’han doblegat davant la injustícia i que hem de saber acollir dignament, no com una almoina sinó com un deure.
