Article 23

1. Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció de la seva ocupació, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l’atur.
2. Tota persona, sense cap discriminació, té dret a salari igual per igual treball.
3. Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.
4. Tothom té dret a constituir sindicats per a la defensa dels seus interessos i a afiliar-s’hi.

Article 24

Tota persona té dret al descans i al lleure i, particularment, a una limitació raonable de la jornada de treball i a vacances periòdiques pagades.

Sempre m’ha costat d’acceptar que una persona que treballi sigui pobra.

Entenc que la pobresa sigui a causa de la desgràcia, la malaltia física o mental, i fins i tot la mala sort, però que el treball no cobreixi com a mínim les necessitats bàsiques de les persones és totalment inadmissible i normalment amaga la cobdícia de qui dona la feina.

Certament que hem avançat molt en el tema laboral, però no ho hem fet arreu i no podem amagar el cap sota l’ala quan sabem com està el pati i el munt de persones que es veuen obligades a acceptar treballs mal pagats. Són molts els que, per a més inri, van desesperats cercant aquests treballs aguantant el que sigui pel que en dèiem “un plat de llenties”, o sigui, per sobreviure.

Recentment hem conegut la precària situació de la gent del camp; en conseqüència, tenen difícil pagar dignament els seus treballadors si amb prou feines en tenen per cobrir les seves despeses. El món industrial no és gaire diferent.

A l’altra banda de la moneda, les grans empreses presumeixen d’uns beneficis quasi siderals per atraure nous inversors, beneficis que en bona part són deguts a l’habilitat gasiva a l’hora d’escanyar els de sota fins a l’extenuació.

Si mirem el món laboral de forma global, veurem que els més ben pagats, molts d’ells justament perquè s’han esforçat i preparat a bastament, gaudeixen de sous més dignes i d’avantatges millors, horaris, seguretats, lleures i confort. Molts segur que se l’han ben guanyat i merescut.

Això no treu que fins i tot aquests, per més ben pagats que siguin, tenen el dret al descans i al lleure (art. 24). No s’hi val a dir: “Com que et pago més bé em pertanys totes les hores que jo vulgui”. La salut mental i física no s’ha de veure en perill per causa del salari.

Si baixem uns esglaons del món laboral, l’atenció és més urgent. A sous més precaris, s’hi acostuma a afegir una manca de drets que de facto, o d’esquitllentes, en pateixen molts treballadors i treballadores.

Parlant de treballadores; generalment ens trobem en un atac frontal al punt 2 de l’article 23 quan declara: “Tota persona, sense cap discriminació, té dret a un salari igual per igual treball”.

Reconeixem que s’ha avançat molt en aquest camí en defensa laboral de la dona, però també és cert que queda molt per córrer i com més preparada està la persona, més es desperta la consciència d’exigir aquest dret.

Fins i tot en un sistema capitalista com el que ens envolta, si es fa servir la intel·ligència, se sap que les persones ben pagades i ben tractades són un benefici per al bon funcionament de la societat.