“T’ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Jn 21,18)

El que més m’agrada d’aquesta recomanació tan realista de Jesús a Pere és això d’obrir els braços. És el mateix gest que fem quan fem abraçades. I potser té una relació ben palesa. L’abraçada –ja ho vaig comentar en el meu llibre amb aquest títol- obre camins d’amistat, d’amor, de compassió… Ens apropa a l’altre sense necessitat de paraules. Ho diu tot i fa oblidar situacions que ens separen o allunyen de l’altre.

Quan la vellesa comença a fer estada en el nostre organisme, no sempre s’està preparat per a assolir-la i per acceptar la feblesa que comporta. Tenim el perill de fer el ridícul en no voler actuar d’acord amb  aquesta mancança de capacitat envers algunes coses o per afrontar situacions que ara ens venen grans… Sovint no és fàcil. Us ho ben asseguro per pròpia experiència. Però és aleshores quan podem aplicar allò que durant molts anys hem vist tan clar en els altres…

Quan era jove i llegia amb delir Theilard de Chardin en El medio divino, només pensava en un tipus de “disminucions”, però mai en la que ens toca a tots si vivim molts anys. Aquesta no té remei i va augmentant dia rere dia. És un consol –pels que tenim fe, almenys- el que diu sant Pau que mentre aquesta casa es va desfent interiorment en va creixent una altra interior de més forta… I, la veritat, hi ha moments que això ho veig molt clar. Potser cada matí, quan faig la meva estona de pregària parlant amb Jesús, i és quan les coses es veuen amb unes “ulleres” noves, les de la fe, i es relativitzen situacions que  -almenys jo- només sé superar amb fe o amb sentit de l’humor, que sovint van de la mà…

Ull! Quan comencen a dir-te: “Que bé que estàs per a la teva edat…” aplega aquests dos remeis inefables: fe i sentit de l’humor. Això no t’ho deien abans, oi?

I és que hauràs de començar a “obrir els braços”, sigui per abraçar, sigui per deixar-te conduir.

Podràs dissimular –i malament- les arrugues i els ulls de poll, però la realitat del temps no ens pot enganyar. Deixa’t “cenyir” i obre els braços per tal que les teves abraçades portin l’etiqueta de molts anys aprenent a estimar…