El Primer Pla d’aquest número de Catalunya Cristiana el dediquem a un tema dolorós per a molts i desconegut per a la majoria: la mal anomenada “secularització” dels capellans, encara pitjor descrita com “reducció a l’estat laical” (com si els laics a l’Església fossin una espècie de segona categoria) o d’altres expressions populars. Per això és important la nova praxi del Bisbe de Roma, el papa Francesc, i d’altres bisbes del món, que veuen els seus capellans com a pastors que han dedicat anys de la seva vida al servei de l’Església, que mereixen respecte i agraïment i amb els quals sovint encara s’hi pot comptar.

De fet, n’hi ha molts que continuen col·laborant en les seves comunitats o en d’altres serveis eclesials. L’any 2016, Francesc es va reunir privadament amb set sacerdots que havien deixat l’exercici del ministeri, amb les seves esposes i els seus fills. I el 2019 promulgà, per mitjà de la Congregació per al Clergat, un nou rescripte o dispensa de les obligacions derivades de l’ordenació, els implícits del qual són importants.

Així, al número 6 s’afirma: “És desitjable que el clergue dispensat sigui acollit per la comunitat eclesial en la qual resideix per tal de prosseguir el seu camí, fidel als deures de la vocació baptismal.” Per tant, no se l’expulsa ni se’l trasllada de lloc, sinó que es manifesta el desig que sigui acollit per la pròpia comunitat cristiana en la qual resideix, sempre amb coneixement del bisbe. La vida cristiana es considera com una vocació que neix del baptisme i els deures que se’n deriven (per tant es valora el sacerdoci baptismal).

Segons l’antic rescripte, “en les institucions d’estudis superiors, dependents o no de l’autoritat eclesiàstica”, els preveres que havien deixat el ministeri “no podien ensenyar cap disciplina d’ordre pròpiament teològic o que estigués estretament unida a la teologia” (núm. 5d), mentre que ara “tal prohibició podrà ser remesa per la Congregació del Clergat, a petició del bisbe competent i després d’haver consultat a la Congregació per a l’Educació Catòlica” (núm. 8).

No sols es permet sinó que es recorda l’obligació que el dispensat té com a sacerdot de confessar un penitent en perill de mort (5b). L’orde —juntament amb el baptisme i la confirmació— és un sagrament “que imprimeix caràcter”, és a dir, talment un segell que mai no s’esborra.I un detall interessant: quan es parla que no es poden separar la dispensa del celibat i la pèrdua de l’estat clerical, s’afegeix significativament en l’expressió “en la praxi actual” (núm. 1b).