Moltes democràcies s’han polaritzat i han vist l’emergència de partits extrems o amb fort component populista. Darrerament, a la dreta de l’espectre polític. La magnitud és d’una novetat desconeguda des de feia dècades.

El descontent de milions de persones hi té a veure. Avivat per desencerts i l’actitud altiva d’alguns governants. I atiat per uns mitjans de comunicació i xarxes socials àvids d’emocions i predisposats a la crítica fàcil, però amb dificultat per vertebrar consensos. En debats plens de desqualificacions, trobem a faltar el reconeixement dels propis errors i el propòsit d’esmena. Aquesta política espectacle excita a uns quants, però també decep a molts.

El màrqueting polític no ajuda: es busca el rèdit immediat de qui ostenta el poder o aspira a ell. Tampoc es té en compte la recerca sincera de la veritat. L’escàndol mediàtic i la calúmnia de l’adversari aguditzen la visceralitat i la por, que s´utilitzen com a eines per captar l’atenció. Al final, els pols de sentit oposat es nodreixen mútuament.

Potser convindria ampliar més el centre, que reforçar els extrems. Això implicaria humilitat, generositat i sentit comú. La conseqüència seria una governança més equànime, serena i sense sotracs que sovint són font d´injustícies.

Sant Bernat de Claravall recomanava la virtut del terme mitjà i la mesura. Sabia del que parlava, doncs tenia l’experiència de conflictes greus i havia aconsellat a governants i papes de l’Europa del seu temps. Seria oportú recuperar aquest principi per construir alternatives justes per a un conjunt més gran de ciutadans. Evitaria danys colaterals i ineficiències que nombroses posicions radicals provoquen, per benintencionades que inicialment puguin semblar.

Tampoc podem demanar miracles als polítics. I ai d’aquells qui proposen receptes messiàniques: no solen ser les pròpies d’una democràcia madura. La ciutadania hauria de contribuir al bé comú no només votant a les eleccions, sinó sempre. La polis depèn de tots i de cadascú.