Sembla una pregunta amb trampa, però potser és una de les més importants que ens hauríem de fer tots al emprendre una tasca. I d’una manera especial quan es tracta d’una prestació voluntària, d’aquell tipus de treball o col·laboració a la que ens comprometem sense ànim de lucre. Per entendre’ns, el que anomenem un voluntariat.
Està clar que és una d’aquelles preguntes implícites que no es contesten normalment des de la resposta menys inesperada com a conseqüència d’un anàlisi acurat. I jo fa anys que vaig aprendre a fer-me amb sinceritat aquesta pregunta que sovint ens la feia el director d’un dels primers voluntariats que vaig viure. I potser és més fàcil deixar-se portar per l’engany precisament quan dediquem la nostra vida a la tasca de lliurar-nos als altres, Perquè acabem per fer-ho amb una normalitat que pot confondre’s amb la rutina.
Recordo que en la meva etapa de formació ens parlaven molt de “les intencions”, més que de les obres. Amb el temps ho he anat entenent molt millor. Ja no parlo de la rutina que potser és fins i tot necessària en alguns actes. Es tracta de la intencionalitat amb la que emprenem tot allò que fem. Jesús posa exemples molt clars quan es tracta de les “intencions”. Per exemple dels que tiren les almoines en el temple perquè tothom vegi la seva generositat.
I si aquesta actitud és necessària en tot el que fem, és indispensable quan ens donem als més necessitats i dediquem a ells la nostra vida i la nostra acció. Crec que seria terrible fer dels germans vulnerables un instrument de la nostra necessitat de realització o de sentir-nos compensats per la satisfacció d’una obra bona sobre tot si és admirada i considerada pels altres.
Però les intencions son molt més sotils, com ho son també les temptacions. No es veu tan fàcilment aquest desig interior manifestat solapadament, i amagat, la majoria dels casos, per la nostra capacitat de presentar-nos davant els altres amb la nostra millor versió.
Jo no trobo una altra manera de lluitar amb aquesta temptació si no és la pregària evangèlica. En la Paraula hi trobem sovint la resposta als nostres dubtes en la manera d’actuar, de pensar de sentir.
Una de les coses que el meu Fundador, Sant Enric d’Ossó –un capellà català del segle XIX – ens va donar com a fórmula per a no equivocar-nos en la intencionalitat de les nostres accions és la que es deriva de complir aquests verbs: “pensar, sentir, amar, actuar com Jesús”. És per això que l’Evangeli no se’ns podria caure de les mans si volem ser “cristians”, és a dir, seguidors del Crist.
