La pregària, entesa com un acte d’escolta, és un moviment que s’articula a través de tres exercicis: el descentrament, la recepció i el discerniment.
El primer moviment és un exercici de sortir d’un mateix, d’obrir-se als altres, un treball de negació de l’ego. Només escolta qui reconeix que n’hi ha d’altres i sent interès per allò que potencialment poden dir. Qui solament està interessat en si mateix i en el seu món, en les seves coses i en les seves penes, no pot escoltar, perquè l’escolta requereix, com a condició de possibilitat, el descentrament, l’oblit d’un mateix o, si més no, la posada entre parèntesi del jo.
El segon moviment, el de la recepció, exigeix estar atent, adoptar la forma de recipient, de tal manera que es pugui acollir el missatge que l’altre emet. Per poder realitzar aquest moviment d’escolta, cal, de bell antuvi, desembussar l’oïda de l’esperit i fer-la amatent a la veu interior, a la crida del mestre interior.
La Paraula de Déu és imprevisible, no es pot anticipar, ni obeeix als nostres càlculs. No és la ressonància interior dels mots dels pares, ni l’eco interior de la veu dels mestres. És la Paraula que baixa del cel per il·luminar la terra i solament es pot copsar a través de l’oïda espiritual.
Els sentits espirituals ens permeten degustar les coses espirituals, el que transcendeix l’espai i el temps, la matèria, la carn. Si estan obturats o tapiats, no hi ha forma d’obrir-se a aquestes realitats. D’aquí la importància que té el treball de la recepció, que exigeix desembussar, purgar, netejar les partícules tòxiques que obturen la comunicació entre el temps i l’eternitat, entre el més ençà i el més enllà.
El tercer moviment de l’acte d’escolta comporta, encara, un altre procés, el difícil treball de discerniment, que consisteix a separar sàviament, a distingir el que cal escoltar del que no.
Heus ací la pregunta clau que cal fer-se: com destriar la veu del Mestre interior de les veus que ressonen dins de la meva consciència? Com distingir nítidament el que Déu vol de mi a cada instant?