Narren els evangelis que, abans de començar la seva prèdica, Jesús va passar pel desert, és més, s’hi va estar quaranta dies en els quals la seva persona va ser posada a prova. Les temptacions, però, no van provocar cap efecte, ja que Jesús es va situar en sintonia plena amb Déu Pare. Així, al llarg de la seva vida, Jesús es va presentar com l’aigua viva, com la llum, com el camí, com el pa… expressions totes elles de la comunió amb qui és tot Amor, evocació de la providència divina en el marc del desert, acomplint-se en Ell tot allò anunciat a l’AT.

Els profetes havien parlat del desert —alguns fins i tot hi van fer estada— expressant com aquest és l’espai ideal de la trobada amb Jahvè. El desert apareix com a símbol de la conversió, de la crida al retorn vers Ell; com a imatge d’una nova relació, d’unes noves esposalles entre Jahvè i el seu poble (Os 2,6); com un desert que florirà connectant alhora el record del Paradís (Gn 2,4bs) i la salvació futura (Is 43,19s).

D’aquesta manera, es pot veure i rastrejar com el desert és una constant al llarg de la Bíblia, i és que la seva significació religiosa arrela en la mateixa experiència fundant del poble d’Israel: l’Èxode. L’alliberació d’Egipte va suposar passar pel desert, un lloc i un temps de pas, que va dur el poble a assentar-se a la terra promesa. El desert, espai hostil i perillós, es va convertir en l’escenari de les vivències del poble durant quaranta anys, i es va revelar com a lloc per excel·lència de la presència, l’acompanyament i la guia de Jahvè. La possibilitat de verificar-hi la fe, de posar-hi la confiança queda situada en el centre, bategant en tota experiència personal de desert.