Esfereeix contemplar com, aquestes setmanes,minories més o menys nombroses, però certament no gaire il·lustrades, dediquenels seus esforços a mutilar, enderrocar o demanar la retirada de monuments depersonatges històrics que consideren racistes i/o esclavistes. I encara algunesa l’empara de polítics en exercici, que en demanen la retirada o simplement queels «tirin a terra». Gravíssim. Tots ells haurien de recordar la màxima deFederico Mayor Zaragoza: «La història es pot descriure, però no es pot tornar aescriure.» És inútil intentar esmenar la plana històrica ja escrita. No podemjutjar els qui ens han precedit amb les categories del segle XXI, ni sentir-nosni buscar responsables de les seves preteses errades.
En l’origen d’aquesta nova onada iconoclasta,una protesta justa: el moviment antiracista desencadenat als Estats Units iarreu, arran de la tràgica —i injustificada— mort de l’afroamericà George Floyd.Però, com ha passat en la història, les masses són orbes i fàcilmentmanipulables i el moviment ha sortit de mare. I de l’antiracisme s’ha passat aviata l’antiesclavisme. I quan es parla d’aquest, hom fa referència al del segle XVo al del segle XIX. I s’oblida l’esclavatge que avui, en ple segle XXI, perviuen formes terribles. Així, el protocol de Palerm de 2000 indica que «el tràficde persones, comerç de persones o contraban de persones és el comerç il·legald’éssers humans amb propòsits d’esclavatge laboral, mental, reproductiu,explotació sexual, treballs forçats, extracció d’òrgans o qualsevol formamoderna d’esclavatge contra la voluntat i el benestar de l’ésser humà». I el71% de les víctimes del tràfic tenen nom de dona.
Hom arriba a pensar que aquesta mobilitzacióiconoclasta és la tapadora d’una realitat fosca («ferida en el cos de lahumanitat contemporània», l’anomena Francesc) que no convé gens que emergeixi ala llum.
Valdria més, doncs, que els iconoclastes del segle XXIi els que els manipulen, reconduïssin tantes energies a lluitar a favor de laprevenció, l’assistència i la reintegració social de les persones que sónobjecte de tràfic. O a donar suport a Talitha Kum (2009), la xarxainternacional de la Vida Consagrada en contra del tràfic de persones en totesles seves formes, l’esclavatge del segle XXI. O a l’acció de congregacionsreligioses com les Adoratrius que, amb el seu projecte Esperança (1999), ofereixun suport integral a les dones que han patit el tràfic. De totes elles en parlemal Primer Pla del número que teniu a les mans. Que la Mare de Déu, en la sevaadvocació de la Mercè, ens ajudi a trencar tantes cadenes que avui perviuen.
