El papa Francesc, en el seu missatge per a la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat diu que “posar l’èmfasi en la dimensió sinodal permet a l’Església redescobrir la seva naturalesa itinerant, com a poble de Déu en camí a través de la història, pelegrinant, diríem ‘migrant’ cap el Regne del Cel. Anàlogament és possible veure en els migrants del nostre temps, com en els de totes les èpoques, una imatge viva del poble de Déu en camí cap a la pàtria eterna”.

Recentment, el fet de la migració ens toca molt de prop i afecta tots els estaments de la nostra societat, la qual cosa duu a no poques conversacions a tots els nivells i a no menys preses de postura davant d’un fenomen que no tothom el tracta de la mateixa manera. Des dels llocs d’origen on comença l’èxode fins les nostres costes i aeroports, els plantejaments són divergents i les solucions al gust de tots no arriben. A l’entretant, la desesperació fa urgent l’atenció immediata. Pensem que cada encontre amb el migrant és una trobada amb Crist: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25,35).

“Els migrants —diu Francesc— fan l’experiència del Déu company de viatge, guia i àncora de salvació. S’encomanen a Ell abans de marxar i acudeixen a Ell en situacions de necessitat i busquen consol en els moments de desesperació. Gràcies a Ell, hi ha bons samaritans en el camí. A Ell, en la pregària confien les seves esperances…” No puc oblidar el dia que vaig visitar a l’Hospital, aquí a Palma, una jove que s’havia tirat al mar desesperada, l’havia recollida un vaixell i l’havia portada a la nostra illa perquè volia donar gràcies a Déu per haver-se salvat. Vam pregar junts. I és que Déu camina amb el seu poble!