El papa Francesc practica una transparència personal i una obertura a totes les qüestions més que notable. Segurament per això, quan una religiosa li va preguntar per la diaconia femenina, va respondre amb franquesa: «M’agradaria constituir una comissió oficial que pugui estudiar la qüestió.» Arran d’aquest comentari, s’ha aixecat una enorme polseguera i els mitjans generalistes ja titulaven l’endemà que el Papa estudia «que les dones puguin casar».
Però el tema de les dones diaques, o diaconesses, no és nou. Tot i que va ser un tema que no es va tractar en absolut durant les sessions del Concili Vaticà II, la recuperació de la figura dels diaques permanents ha donat més presència a un ministeri que s’ha revaloritzat. Per estudiar amb més detall aquest tema, la Comissió Teològica Internacional (CTI), un organisme que aconsella la Congregació per a la Doctrina de la Fe i el Papa en temes teològics, va publicar un estudi detallat sobre el diaconat l’any 2002.
Entre els membres d’aquesta comissió, hi havia el sacerdot burgalès Santiago del Cura Elena, membre entre el 1997 i el 2004. «El document del 2002 ofereix una síntesi de l’evolució històrica del diaconat i una presentació de la situació actual per atorgar a aquest ministeri el seu perfil teològic i eclesiològic adequat», resumeix l’actual professor de la Facultat de Teologia del Nord d’Espanya.
Malgrat no haver-hi ha cap declaració magisterial sobre la diaconia femenina, sí que hi ha un debat obert entre biblistes i teòlegs. Un dels punts clau és la menció que fa sant Pau a la carta als Romans: «A Febe, la nostra germana, diaconessa de l’Església de Cèncrees.» La biblista i religiosa catalana Núria Calduch- Benages (Barcelona, 1957) afirma que «els estudiosos estan dividits entre els qui creuen que les dones esmentades eren diaconesses i els qui creuen que eren les dones dels diaques».
Un dels temes clau és entendre quines funcions feien aquestes diaconesses a l’Església primitiva i si estaven ordenades o no. «La tasca del diaca primitiu, fos home o dona, no està gaire clara però evidentment no era la del diaconat actual, probablement el seu paper estava en l’àmbit de l’organització i l’administració», apunta la laica i biblista de la Universitat de Deusto Carmen Bernabé (Bilbao, 1957).
Les diaconesses tenien un paper propi però «no realitzaven cap tasca litúrgica», com afirma Calduch, membre de la Pontifícia Comissió Bíblica. Tenien una tasca específica que va evolucionar des d’ajudar en el baptisme de les dones fins a col·laborar als monestirs passant per la gestió de la comunitat cristiana, l’evangelització de les dones i la caritat vers els pobres i malalts. Ara bé, si es volgués recuperar el diaconat femení caldria «donar-li un abast concret, amb una benedicció especial en la qual es reconegués institucionalment la importància d’aquest ministeri confiat a les dones», planteja Santiago del Cura.
La biblista basca espera que la comissió que constituirà el Papa «obri un espai de diàleg en llibertat» que reconegui el caràcter canviant i evolutiu dels ministeris en l’Església i respon amb un «per què no?» sobre la recuperació de les diaconesses. La porta de l’ordenació sacramental amb funcions litúrgiques sembla tancada però no la d’un diaconat entès com un ministeri de caràcter institucional.
