La persona humana sempre està fent-se. A l’entretant, si vol progressar en el seu creixement personal i integral, no pot aïllar-se ni prescindir de l’“altre”. Tanmateix, quan tasta l’atractiu egoista de l’individualisme, esdevé buida i cada cop més sotmesa a la frustració. Per tant, la transformació personal i comunitària fins a arribar al consens, haurà de ser gràcies a l’esforç del diàleg. Aquest volem que sigui el resultat d’un itinerari que serveixi l’anhel comunicatiu de tot ésser i s’obri al diàleg amb l’altre, un diàleg que ens transcendeix.
El diàleg persistent i coratjós no és notícia com les topades i els conflictes, però ajuda discretament el món a viure millor. Així ho descriu el papa Francesc a Fratelli tutti, l’encíclica sobre la fraternitat i l’amistat social, amb els verbs que defineixen el diàleg: “acostar-se, expressar-se, escoltar-se, mirar-se, conèixer-se, tractar de comprendre’s, buscar punts de contacte.” A més, hi afegeix que “sempre hi ha una opció possible entre la indiferència egoista i la protesta violenta”, “quan alguns miren de fugir de la realitat refugiant-se en mons privats, i altres l’afronten amb violència destructiva” (n. 198-199).
El diàleg, tot diàleg, situa les persones una davant de l’altra. El “jo” davant del “tu” i el “tu” davant del “jo”. Només en la comprensió plena de l’altre, reconegut en la seva alteritat, és possible arribar al “nosaltres” que faci viable el diàleg. Un “jo” i un altre “jo”, idolatritzats, no constituiran mai un “nosaltres”. Monòleg contra monòleg. Hauríem de veure si moltes de les nostres converses no cauen sovint en aquesta temptació que és l’exaltació del propi “jo”. El diàleg ajuda a superar-lo.
