La celebració de la Patrona de Barcelona i de tota la sevaProvíncia Eclesiàstica enguany a la basílica de la Mercè ha estat una mostra derespecte i convivència. Les paraules del cardenal Omella, compartides pelsrepresentants legítims del poble, han estat una crida al seny i a evitar laconfrontació. Calien, perquè feia molts anys que no es vivia una situació decrispació i d’incertesa com la que s’està vivint al nostre país en el momentdel tancament d’aquest número de Catalunya Cristiana. La nota de la ConferènciaEpiscopal Tarraconense va arribar oportunament, el dimecres 20 de setembre, enel moment que començaven les mobilitzacions a Catalunya i els carrers deBarcelona i d’altres ciutats i pobles s’emplenaven de persones que protestaven—en general de manera reivindicativa, pacífica, fins i tot festiva— per allòque consideraven una conculcació de la democràcia. Els bisbes demanavenpregàries i la benedicció de Déu sobre Catalunya «que viu un moment delicat dela seva història». Les pregàries dels nostres pastors s’adreçaven també enconcret «a les persones que tenen responsabilitat en el govern de les diferentsadministracions públiques, de la gestió del bé comú i de la convivènciasocial».
Els nostres bisbes recordaven que «l’Església vol serferment de justícia, de fraternitat i comunió» (per tant, ni injustícia, niprepotència, ni divisió) i s’oferien «per ajudar en aquest servei en bé delnostre poble». Animaven tothom, especialment els laics cristians «a serresponsables i compromesos en la vida pública per avançar en el camí del diàlegi de l’entesa». Hi ha en aquesta afirmació una ressonància de la seva nota del’11 de maig passat, quan ja instaven que es fomentés i promogués «la culturadel diàleg» i explícitament declaraven: «Ens sentim hereus de la llargatradició dels nostres predecessors, que els portà a afirmar la realitatnacional de Catalunya i alhora ens sentim urgits a reclamar a tots elsciutadans l’esperit de pacte i d’entesa que conforma el nostre tarannàcaracterístic.» I manifestaven també aleshores la conveniència que fossin«escoltades les legítimes aspiracions del poble català». Els juristes podrandir si les actuals aspiracions d’un ampli sector de la societat catalana són ono legítimes, però apel·lant a una legalitat superior, convé recordar el quediu el Compendi de la Doctrina Social de l’Església quan afirma que «el campdels drets de l’home s’ha estès als drets dels pobles i de les Nacions» [Cf.Joan Pau II, carta enc. Sollicitudo rei socialis, 33: AAS 80 (1988) 557-559; Id.,carta enc. Centesimus annus, 21: AAS 83 (1991) 818-819], ja que «el que ésveritat per a l’home ho és també per als pobles» [Joan Pau II, Carta en ocasiódel 50è aniversari del començament de la Segona Guerra Mundial, 8: AAS 82(1990)]. El Magisteri recorda que el dret internacional «es basa sobre elprincipi de l’igual respecte, per part dels Estats, del dret al’autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació en vista del bécomú superior de la humanitat» [ídem. 56.] i que «la pau es fonamenta no nomésen el respecte dels drets l’home, sinó també en el dels drets dels pobles,particularment el dret a la independència». [Cf. Joan Pau II, Discurs al CosDiplomàtic (9 de gener del 1988), 7-8: AAS 80 (1988) 1139]. No és, doncs, unaqüestió de gustos o d’opinions, sinó de drets. I és greu impedir que s’intentiprivar no ja de l’exercici d’aquests drets sinó de la sola possibilitat dedecidir exercitar-los.
