Era la dècada dels 70 a Espanya i “pilotava” la Conferència Episcopal Espanyola el cardenal Tarancón. Va visitar Còrdova per oferir una conferència als sacerdots. Un dels sacerdots va formular al cardenal aquesta pregunta: “Ens podria dir quina és, actualment, la crisi principal de l’Església?” El cardenal Tarancón li va respondre: “Doncs, miri vostè, la principal crisi de l’Església d’avui és una crisi de pastors.” Va venir a dir que la crisi era per la manca de bons “dirigents”, potser amb la intenció de referir-se també a molts altres àmbits de la vida social, política, econòmica, etc. Manquen bons pastors. He volgut recordar la vella anècdota quan celebrem el quart diumenge de Pasqua, el “Diumenge del Bon Pastor”. Va ser el segell, les “senyes d’identitat metafòriques” que el mateix Jesús va posar als seus apòstols i als seus ministres. El pastor que coneix les seves ovelles, que en té cura, que les crida pel seu nom i que dona la vida per elles.

Poc abans de la passada Setmana Santa, el  nou president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, recordava les tres coses que demana el papa Francesc als bisbes: “Proximitat per a l’escolta, sortida missionera per anunciar l’Evangeli, i el que en el nostre ‘argot’ anomenem ‘sinodalitat’: caminar plegats.”

És la mateixa història de sempre, seguint les paraules de Pau VI: “Serà el testimoni de les nostres vides el primer mètode i el més important per dur a terme una veritable evangelització, davant l’avanç de la secularització.” Pot ser que celebrar avui el Dia del Bon Pastor sigui una crida urgent a transformar el món “de salvatge, en humà; d’humà, en cristià; i de cristià, en sant”, com demanava Pius XII.