Així ens ho diu el papa Francesc en la Jornada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació, mostrant el contrast entre el dolç cant de la Creació que ens convida a practicar una “espiritualitat ecològica” atenta a la presència de Déu en el món natural, i —a la vegada— com aquesta dolça cançó ve acompanyada desgraciadament d’un amarg crit, o per un cor de clams amargs provinents de la mare terra. D’una banda, vivim la invitació a fonamentar la nostra espiritualitat en l’amorosa consciència de no estar desconnectats de les altres criatures, de formar amb tots els éssers de l’univers una preciosa comunió universal (cf. Laudato Si´ 220). I, de l’altra, escoltem el gemec de la mare terra causat pels nostres excessos consumistes i aturem els abusos i la seva destrucció.

Són, de fet, totes les criatures que criden. Però també són els més pobres entre nosaltres els qui criden. Exposats a la crisi climàtica, els pobres són els qui més sofreixen l’impacte de les sequeres, les inundacions, els huracans i les onades de calor, que segueixen essent cada vegada més intenses i freqüents.

És important, doncs, que, davant d’aquesta situació descrita i els crits que apareixen, vulguem acollir la petició que se’ns fa al penediment, a canviar els estils de vida i els sistemes perjudicials. Se’ns convida a una nova relació amb Déu, la qual implica també una relació diferent amb els altres i amb la creació. L’estat de degradació de la casa comuna mereix la mateixa atenció que els altres reptes globals, com les greus crisis sanitàries i els conflictes bèl·lics. Comentem-ho dins les nostres comunitats, portem-ho en comunió a la pregària i siguem valents i solidaris en les decisions.