M’he apropiat del títol d’una de les millors  pel·lícules d’Almodóvar —segons el meu parer—, perquè sovint aquests dos aspectes venen junts en les nostres vides, o  en aquesta “vall de llàgrimes”, com ens l’han pintada en la religiositat popular.

I la veritat és que he pogut comprovar al llarg —i molt llarg ja— de la meva vida que és normal que es conjuminin totes dues coses, fent que el que hi ha de desagradable es vegi recompensat, o almenys equilibrat, amb les alegries i els triomfs que són molts si els sabem valorar i agrair.

Acabava d’escriure un article d’aquells que ens surten als periodistes, de la nostra ploma o de les tecles del nostre ordinador, quan no podem callar davant d’alguna injustícia o algun daltabaix “polític” que ens afecta a tots. I és que, deixant de banda —si és que es pot— el que desitjava el dissabte quan estava anunciat que tindríem el resultat de les últimes votacions municipals, coneixent el que havien demanat les urnes —o sigui, el poble suposadament en democràcia—, unes hores abans canvia el panorama per una qüestió de pactes en comptes de vots…

Això era dissabte, però, passat el primer moment de desfogament (que es podria resumir en una exclamació que s’ha fet viral: “que els bombin a tots!”), em vaig dir a mi mateixa que havia d’escriure no només d’allò que em produeix dolor —i n’hi ha tant, com ara la desigualtat a l’hora de cercar cossos perduts a l’oceà, quan es tracta d’esportistes i viatgers rics, però no d’emigrants que n’hi ha a centenars en el nostre Mediterrani— sinó de les alegries que tant haig d’agrair a Déu, en primer lloc, i a les persones que les fan possible.

I em refereixo al goig del nostre primer graduat dels nois dels “Pisos d’Oportunitats”, que acaba de rebre el títol ben merescut de graduat en Integració social, als Jesuïtes de Sarrià.

Mohamed 1 —així li dèiem per distingir-lo dels següents Mohas que van anar arribant— fa quatre anys vivia al carrer com molts dels exmenors no acompanyats dels nostres “Pisos d’Oportunitats” de l’Hospital de Campanya de Santa Anna.

Des del començament va donar mostres de ser un bon treballador, complidor de les normes, amb ganes d’aprendre i d’aprofitar l’oportunitat que se’ls dona. El seu desig –manifestat de seguida— era treballar, tan bon punt tingués documentació, i estudiar alhora.

Al seu país, al Marroc, ja havia començat a estudiar, però la necessitat d’ajudar la família  a millorar la seva situació el va obligar a emigrar. I ja sabem com se’ls multipliquen les dificultats quan arriben a casa nostra si no se’ls dona suport a temps.

Els dos anys i escaig que va estar al pis va desenvolupar totes les tasques assignades amb eficàcia, com tot el que es proposava. I combinava el seu temps lliure amb l’estudi i les classes als Jesuïtes de Sarrià.

El divendres passat, 16 de juny, rebia la seva merescuda recompensa: el Títol de Graduat en Integració social. L’acompanyaven, orgullosos, mossèn Peio Sánchez, rector de Santa Anna, i la Hanna, la seva educadora al pis.