Sovint diem que els testimonis són més creïbles per les seves actituds i accions que per les seves paraules. La Rosa Deulofeu va ser una dona d’Església, cridada a convocar els joves a través de moltes paraules i reunions; però sobretot va ser per la seva presència amb actituds evangèliques que va saber fer equip amb moltes persones, i va saber transmetre un Evangeli fresc i engrescador.
Amb els fets, amb la presència, amb la constància i tenacitat del seu treball, va fer significatiu el paper de la dona a l’Església, abans que en parléssim tant en aquests temps de sinodalitat. Sense fer-ne bandera, però amb els fets; amb la seva estima per l’Evangeli de Jesús i l’Església com a lloc de comunió.
La Rosa va saber estar en un moment d’Església diocesana amb vitalitat i creativitat; no sense problemes i també algunes tensions. Testimoniant una bondat de cor capaç de trobar camins de diàleg i de posar en el centre la figura de Jesús. Sabent crear forts lligams de pastoral també amb les altres diòcesis catalanes. Les diverses edicions de l’Aplec de l’Esperit, que van congregar milers de joves de tots els bisbats catalans, van ser una bona mostra d’aquest sentit eclesial, arrelat al país i amb vocació d’Església universal; com també ho va viure i ho va fer viure en la preparació i realització de la Trobada Europea de Taizé a Barcelona l’any 2000, que va aplegar més de 80.000 joves “pelegrins de confiança” vinguts de tots els països d’Europa, i que va suposar una experiència paradigmàtica d’una Església diocesana de Barcelona acollidora, amb l’esforç i l’entrega d’un gran nombre de parròquies.
Finalment, fins i tot gràcies a la seva dura malaltia que li va causar la mort en plena etapa creativa i generosa de la seva vida, la Rosa va ser testimoni d’una existència esperançada, confiada que Déu l’acompanyava en tot moment, també i sobretot en els més difícils.
La Rosa, una “santa de la porta del costat” que diria avui el papa Francesc. Agraïm de cor el seu pas i el seu testimoniatge entre nosaltres.