Quan el Papa sant Joan XXIII publicà la seva encíclica Pacemin terris —Pau a la terra— va deixar molt clar el seu fonament, l’arrel d’onparteix la saba que donaria vida a tota la seva argumentació. Comença exposantels drets humans, començant pel dret a l’existència i a la dignitat humana com afonament de tots els altres drets que segueixen i, a continuació, la correlacióindissoluble entre drets i deures en la mateixa persona, i la seva reciprocitatentre persones distintes; en la col·laboració mútua; en l’actitud de responsabilitat;en la convivència, en la veritat, en la justícia, en l’amor, en la llibertat;en l’orde moral que té per fonament objectiu el Déu vertader. Algú ha dit queés la més bella cançó d’un pastor bo, escoltada en la història dels pastors.Per això, em remeto a la seva lectura detallada, tota ella una proposta de pau.
La lletra i l’esperit dels drets humans, en la sevaoriginalitat i dimensió transcendent, són presents en el pensament bíblic,patrístic i social de l’Església. Aquest recorregut històric ens mou a veure-hotambé avui, quan el papa Francesc, escrivint l’encíclica Fratelli tutti, en faconstant referència. El seu contingut essencial és una crida a la fraternitatuniversal, basada en la dignitat humana.
Ell parla d’una altra lògica, com la que sempre es desprènde l’Evangeli, i diu que «si s’accepta el gran principi dels drets que brollendel sol fet de posseir la inalienable dignitat humana, és possible acceptar eldesafiament de somiar i pensar en una altra humanitat. És possible anhelar unplaneta que asseguri terra, sostre i treball per a tothom. Aquest és elveritable camí de la pau i no l’estratègia mancada de sentit i curta de miresde sembrar temor i desconfiança davant d’amenaces externes. Perquè la pau reali duradora sols és possible des d’una ètica global de solidaritat i cooperacióal servei d’un futur plasmat per la interdependència i la corresponsabilitatentre tota la família humana» (FT 127).
A l’arrel dels drets humans hi ha una veritat transcendent,la qual, si no és acceptada es nega també la dignitat transcendent de lapersona humana. Aleshores, «quan en nom d’una ideologia —afegeix el papaFrancesc— es vol expulsar Déu de la societat, s’acaba per adorar ídols, i totseguit l’home es perd, la seva dignitat és trepitjada, els seus drets violats…,una ferida que deixa la humanitat radicalment empobrida, privada d’esperança isense ideals» (FT 274). Ha de ser per a nosaltres un estímul saber que «ferpresent Déu és un bé per a les nostres societats».
