Moltes persones han pensat en algun moment de la seva vidaen anar-se’n de missions. Avui se sap que el missioner o la missionera ja no ésexclusivament un sacerdot o un religiós, ni tampoc necessàriament un laic ambuna peculiar consagració o una família que ha estat enviada pel moviment delqual forma part. Cada vegada hi ha més cristians sense adjectius que, fruit dela seva condició de batejats i sovint en família, desitgen lliurar uns anys dela seva vida als altres en un país de missió que, en aquest moment, no ha deser necessàriament del tercer món: Europa i, especialment, llocs com Catalunyasón també avui dia terres de missió. Amb l’agreujant que aquí el cristianisme ono es coneix o es veu des de prejudicis infundats. El papa Francesc a l’Amorislaetitia parla d’«agents missioners orientats a conversar amb els matrimonissobre les seves dificultats i els seus anhels» (229) i sosté també que «elsfills que creixen en famílies missioneres, sovint es tornen missioners si elspares saben viure aquesta tasca de manera que els altres els sentin propers iamigables, per tal que els fills creixin en aquest estil de relacionar-se ambel món, sense renunciar a la seva fe i a les seves conviccions» (cf. 289).

En aquest número de Catalunya Cristiana, el nostre redactorJoan Andreu Parra s’ocupa d’aquest tema tan de present i de futur. EntrevistaLola Golmayo, doctora en Física i investigadora al CSIC que presideix lacoordinadora d’Associacions de laics missioners. Ella mateixa als 48 anys vamarxar amb una associació missionera laica al Txad, on va estar-s’hi tres anys.Golmayo respon a preguntes que tots ens podem fer sobre la situació econòmicad’aquests agents missioners, afirma que són persones que deixen totes lesseguretats i per això els altres sovint se’ls miren amb estranyesa.

A la taula rodona sobre laïcat missioner que es va fer pelDomund a Tarragona, Mons. Sebastià Taltavull deia: «Hi ha molts laicstreballant en una Església que mira cap endins.» El sentit era afermar la ideaque l’Església no ha de ser autoreferencial sinó que ha de tenir una disposicióen sortida i, per tant, missionera. També va dir que allò que dóna credibilitati revela el rostre misericordiós de Déu és el testimoni. Una de lesparticipants a la taula, Virginia Cuenca, que juntament amb el seu marit havienestat missioners al Brasil, afegia que la vocació missionera «és una gràcia, unregal». I que ells «intentaven portar llum, amor i pau». Una altra família quehavia anat a Mèxic, sostenia que la pregària familiar era «el nostre recurs ila nostra força» i que «l’experiència els havia fet créixer com a família i quese sentien més lliures en tornar». Oriol Sabé —amb la seva dona s’ocuparan degestionar una casa d’acollida per a ni-nis— opina que els laics missioners sónuna «realitat propera, visible, atraient».