Ens omplim la boca dient, cada dia en totes les cimeres dels caps d’estat i de primers ministres i, en les reunions de l’Eurogrup, que els 28 estats de la Unió som una entitat supranacional basada en uns valors, en la defensa d’uns drets inviolables de la persona, de la seva dignitat, en la llibertat, en la democràcia i fonamentada en l’estat de dret.

La solidaritat està en boca de tots quan parlem de mercats i d’euros, no sé si el sentit és el mateix quan parlem de persones i éssers humans; en especial quan no són ciutadans de la Unió. Ara bé, aquests valors i principis d’Europa de la Unió Europea i dels seus governs els oblidem quan veiem arribar milers d’immigrants per mar a Itàlia o a Espanya, i quan sabem i tenim proves que molts d’ells (diversos centenars i gairebé un miler) han mort ofegats els darrers dies i seguiran morint si no es fa res per evitar-ho.

El primer ministre Renzi i el govern italià, davant la inoperància dels governs europeus i de les institucions de la Unió Europea, ha demanat, gairebé suplicat, auxili a Obama (al qual sempre critiquem!) perquè s’impliquin ell i els Estats Units a l’hora d’aturar aquest desastre humà; quin origen més pròxim i conegut per tots és el “no Estat” que és avui Líbia, encara que la procedència dels refugiats de les guerres i la barbàrie són Síria, l’Iraq, Somàlia, Eritrea, el Congo, Mali o un llarg etc.

Els països, que es diuen germans del Nord de la Unió Europea, que donen lliçons de moralitat i ètica monetària, però també les institucions comunitàries, al·leguen que no tenen diners per dedicar-los a contenir o atendre aquesta allau de refugiats i donar asil als qui fugen de les guerres al Pròxim Orient o a l’Àfrica. La raó, a més d’econòmica, sembla geogràfica, és que els queda llunyà. No són costaners de la Mediterrània.

Cal preguntar-nos amb vergonya si la Unió Europea dels valors, els principis, la cooperació i la dignitat només serveix per comptar diners, ja que pel que es veu en els darrers dies, quan es tracta de drames personals, i encara que no siguin nous i haguessin estat previsibles, llavors la responsabilitat recau a Itàlia, Espanya o Grècia. Els altres 25 estat sobirans estan mirando al tendido o fan veure que no hi veuen.

Fa més de dos mil anys el poeta Cal·límac ja tenia present aquest situació i escrivia: “A la tomba d’un ofegat / Quin era el teu nom? Pobre home t’han trobat / Rebutjat pel mar, rentat per les onades. / Per tu Leioticós ha fet posar aquesta làpida. / Pietós, s’ha fet càrrec de tu. He vist com el plor / Regalimava dels seus ulls. Per tu? / Més aviat per ell; car el seu ofici amarg / L’exposa tots els dies als perills de la mar.”

La Unió Europea s’ho ha de fer mirar!