Com s’explica que un sacerdot, fidel a un compromís eclesial i social, destaqui tant a nivell públic per la seva ajuda a les persones més necessitades?
Ell explicava que va ser l’actor Carles Flavià qui el va posar en contacte amb El Tricicle, amb Pepe Rubianes, amb la gent de l’espectacle. Hi ha persones que fan de pont, que connecten galàxies diferents. El pare Manel es feia estimar per persones que estan en universos diferents. Era un pont. Ell era de la broma, de barri, de la Barceloneta. Feia com una aposta, des de l’estimació per cadascuna de les persones, i així es guanyava la gent. Era constructor de ponts a tot arreu.
La creació d’una fundació, les campanyes amb el nom de “guanyar-se el cel amb el Pare Manel” i la senzillesa amb què parlava i treballava són alguns dels referents de la projecció pública d’aquest gran home. L’Església del present i del futur ha de ser una realitat del món més encarnada en aquest compromís?
Cal una Església encarnada en cadascú de nosaltres. No ha de dependre de persones tan concretes. Sí que es cert que aquest perfil de persones parla d’una Església i d’un Deu encarnat en el món, particularment en el malalt, en el pres i en el qui esta sol. O tenim una Església encarnada o no la tindrem. Vull recordar un frase del mateix Pare Manel: “No hi ha res al marge de la fe, i no és fe si no acaba de ser humana”.
Calen més persones com ell, tan entregades?
