Eduard Sala: “El Pare Manel era un caos amb cor”

Eduard Sala, de Càritas Barcelona, ha destacat el vincles entre l'acció de l'Església i la de les obres de Manel Pousa

10 de setembre 2020 0

@rafasanahuja / @IgnasiMiranda

El prevere Manel Pousa, més conegut com el Pare Manel, ha estat recordat en les últimes hores per nombroses persones, de l’Església, de les institucions polítiques i de la societat civil en general, després que va morir dimecres al vespre a l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona. El sacerdot, nascut a Granada i de pares barcelonins, actualment era el rector de la parròquia de Trinitat Vella de Barcelona, i ens ha deixat a l’edat dels 75 anys a causa d’una embòlia, després de donar positiu pel Covid-19. La Missa exequial per la seva ànima se celebra aquest dissabte a les 11.25 hores al Tanatori Sancho d’Àvila de Barcelona. El 2004 el Pare Manel va crear una fundació que porta el seu nom i que treballa a diari a favor dels més necessitats, sobretot de les persones sense recursos i els presos. Aquesta tasca en els barris marginals de Barcelona el va portar a ser distingit amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. Aquest dijous, en una entrevista al programa El Mirador de l’actualitat de Ràdio Estel, el responsable d’Acció Social de Càritas Diocesana de Barcelona, Eduard Sala, ha elogiat la figura del Pare Manel.

Com definiria el Pare Manel?

Era una persona bona i alhora un caos amb cor. Recordo la primera vegada que el vaig conèixer. Em pensava que era una persona sense llar. Així de clar. Ell és com aquells referents que tots tenim, per ser proper, de barri, de bar, de cor. Ell ha construït moltíssim, com altres religiosos que igualment han robat el cor a moltíssima gent des d’una manera de ser molt propera.

Com s’explica que un sacerdot, fidel a un compromís eclesial i social, destaqui tant a nivell públic per la seva ajuda a les persones més necessitades?

Ell explicava que va ser l’actor Carles Flavià qui el va posar en contacte amb El Tricicle, amb Pepe Rubianes, amb la gent de l’espectacle. Hi ha persones que fan de pont, que connecten galàxies diferents. El pare Manel es feia estimar per persones que estan en universos diferents. Era un pont. Ell era de la broma, de barri, de la Barceloneta. Feia com una aposta, des de l’estimació per cadascuna de les persones, i així es guanyava la gent. Era constructor de ponts a tot arreu.

La creació d’una fundació, les campanyes amb el nom de “guanyar-se el cel amb el Pare Manel” i la senzillesa amb què parlava i treballava són alguns dels referents de la projecció pública d’aquest gran home. L’Església del present i del futur ha de ser una realitat del món més encarnada en aquest compromís?

Cal una Església encarnada en cadascú de nosaltres. No ha de dependre de persones tan concretes. Sí que es cert que aquest perfil de persones parla d’una Església i d’un Deu encarnat en el món, particularment en el malalt, en el pres i en el qui esta sol. O tenim una Església encarnada o no la tindrem. Vull recordar un frase del mateix Pare Manel: “No hi ha res al marge de la fe, i no és fe si no acaba de ser humana”.

Calen més persones com ell, tan entregades?

Això es una marató. I un fundador no es un fundidor. Hi ha persones que tenen iniciatives i, amb elles, comença i acaba un projecte. Manel no volia que fos així, motiu pel qual va crear la fundació i un coixí que donés continuïtat als seus projectes. Som molts i rebem de molts. Cal treballar junts per un mon més just.

Es pot escoltar AQUÍ el programa El Mirador de l’actualitat d’aquest dijous 10 de setembre.