Hi ha persones que són com àngels, el més lleu frec de les ales et deixa una empremta inesborrable a l’ànima i portes el seu record permanentment amb tu com una prova del fet que has conegut l’excel·lència humana.
Com que he tingut tracte darrerament amb persones així, em sembla d’un sentit de justícia elemental recordar-les. Sempre he pensat que res més normal que tenir una fe trencadissa. La Bíblia és plena de dubtes i Jesús mateix va intentar negociar amb el Pare a l’hort de les oliveres. Tenir dubtes sobre el dogma és una cosa força trivial. Però hi ha alguna cosa de la qual un cristià no pot dubtar per poca experiència que tingui de la vida cristiana: que hi ha cristians que mereixen el seu nom i que la llum que n’emana és una llum vicària de quelcom més gran que ells. En definitiva: podem dubtar de tot… menys de l’existència dels bons cristians. Per dubtar d’aquests darrers cal ser cec o cínic.
A principis d’octubre de l’any 2022 jo feia un viatge per Colòmbia, visitant diferents escoles de Bogotà i Medellín. Pocs minuts després d’aterrar en aquesta darrera ciutat vaig rebre un mail d’un cristià exemplar, el professor Jorge Enrique Ramírez. No sé com havia aconseguit la meva adreça, però la veritat és que s’havia assabentat que viatjava al seu país i volia convidar-me a fer una conferència als seus alumnes adolescents del Col·legi Julio Pérez Ferrero, de Cúcuta. Aquesta ciutat fronterera amb Veneçuela carrega una llarga història de patiment. Ha conegut la violència, sovint indiscriminada, de guerrillers, narcos, paramilitars, exèrcit i, ara, dels càrtels mexicans, que no són precisament una ONG. Però allò veritablement admirable és el miracle quotidià de la convivència en harmonia dels fills dels uns i dels altres.
Jorge Enrique Ramírez volia que parlés als seus alumnes de Sòcrates. Vaig contestar immediatament que sí, però tan bon punt vaig enviar-li resposta, em va advertir amb seriositat: “M’he oblidat de dir-li el més important: si us plau, respecti els nostres alumnes, no els ho posi gaire fàcil.” No m’han demanat mai res de semblant en cap centre educatiu espanyol.
Dos dies més tard em vaig trobar en un dels barris més pobres d’aquesta pobra ciutat de Cúcuta, al barri Cundinamarca, davant d’un centenar d’adolescents de mirades expectants, que esperaven, com vaig poder comprovar immediatament, que, per respecte, efectivament, no els ho posés gaire fàcil. Ho confesso, em vaig emocionar, perquè allò excessivament fàcil impedeix que l’escolar gaudeixi de les conquestes de la seva voluntat (aquesta potència de l’ànima avui tan oblidada).
En aquesta escola pública, que té un crucifix a cada aula, no se li diu al nen: “Pobret, et facilitarem les coses!”, sinó: “Quina sort que tens, avui tampoc no t’ho posarem fàcil!”.
