Celebro molt que Catalunya Cristiana hagi començat aquesta nova secció dedicada a l’educació i m’honora molt que m’hagin proposat de participar-hi, perquè pensar, discutir i escriure sobre educació m’agrada molt. Encara que, de fet, m’agrada més viure l’educació. I dic viure en lloc de dedicar-m’hi per una raó senzilla: la veritable educació no és una dedicació a temps parcial, és una vocació vital. I vital vol dir, precisament, això, que t’hi va la vida… Deia el nostre mestre Pau López Castellote, ACS, que el professor hauria de ser algú que se sentís cridat a fer aquesta feina fins i tot de franc (i l’escola —afegia— és la institució que ha d’impedir de totes totes que això passi…).
Aquest és un concepte fonamental en qualsevol relació educativa, la gratuïtat. I no em refereixo, naturalment, al preu; sinó a un fenomen molt més profund: el professor ha d’entrar a la relació educativa no només amb generositat, sinó també amb la màxima gratuïtat, és a dir, no només no esperant res a canvi sinó sense esperar res de l’alumne.
Com? No esperar res de l’alumne? Vols dir…? No dieu sempre que cal fugir de l’escepticisme?
Hi ha una diferència cabdal, determinant, entre l’esperança, que no s’ha de perdre mai, i les expectatives, que sempre són contraproduents. L’esperança (combinada amb grans dosis de paciència, això sí) permet ajustar els temps de l’educador amb els temps de l’educand. Temps que, com ja deveu sospitar, no solen coincidir. El gran risc de tota proposta educativa és la pretensió. Paradoxalment, per poder treure alguna cosa del teu alumne no n’has d’esperar res i, al mateix temps, mai no pots deixar d’esperar-lo a ell.
El pintor belga René Magritte té un quadre meravellós que es titula La clarividència, i mostra un pintor que té un ou com a model però, en canvi, està pintat un ocell. És la metàfora perfecta de l’ensenyament: hem de tractar els nostres alumnes, en la perspectiva de l’acollida educativa, no pel que fan sinó pel que són i, en la perspectiva del recorregut educatiu, pel que podrien arribar a ser. Així, doncs, la possibilitat educativa és inversament proporcional a la pretensió amb què afrontem la relació educativa.
Recordem que la grandesa —i el gran inconvenient— de l’educació és la llibertat de l’alumne i, per tant, no podem pensar la nostra tasca en termes de “solució” educativa, sinó de “posició” educativa. Armats de la certesa que el cor de l’home està ben fet i de l’esperança que el nostre educand mourà la seva llibertat cap el Bé i la Veritat a les que, sens dubte, està cridat.
