Parlar d’educació exigeix distingir tres nocions bàsiques: el mateix concepte d’educació, la instrucció i l’escolarització. A finals del segle XVIII es va produir un canvi de paradigma en relació amb el concepte en sentit ampli d’educació (transmissió autoritària a la nova generació del que fins ara en dèiem continguts, valors i normes, per tal de perpetuar la cohesió social) que fins aleshores era competència pràcticament exclusiva de la família i l’Església. En aquest període neix la rellevància de la instrucció, per sobre d’altres consideracions de caire religiós o moral, en benefici d’un aprenentatge de tipus tècnic i eminentment pragmàtic. Amb l’Estat napoleònic es fa necessari, pel mateix dinamisme de la nova forma política, organitzar el relleu generacional mitjançant la progressiva escolarització universal.

És sobretot a partir de la segona postguerra mundial (especialment entre les dècades 50-70) en què les necessitats del sistema industrial de producció i consum fan imprescindibles quadres tècnics a tot nivell, més enllà de les masses no qualificades del primer període industrial, i es consolida una veritable escolarització universal de masses per tal de proveir les places laborals del sistema.

El problema rau en el fet que el sistema educatiu pateix un esquinçament intern irresoluble: d’una banda, té una vocació bàsicament pragmàtica, i de l’altra, una de plenament educativa de “formació integral de la persona”, “educació en valors”, “ciutadania” i coses per l’estil. Aquest últim aspecte es fa imprescindible per presentar l’escola com una instància exempta vers el sistema productiu, i això és senzillament una contradicció. L’escola moderna no pot escapar de ser, ella també, una rèplica industrial, una factoria on la matèria primera (alumne) és objecte d’un procediment (pedagogia) per part d’un operari (mestre) per tal d’obtenir un producte socialment vàlid (estandardització) i políticament correcte. Si fins ara aquesta fractura no ha comportat la fallida del sistema és perquè fins no fa gaire, en el mercat laboral, hi cabíem tots i podíem fer veure que no ho vèiem. Però, què passa quan per primera vegada en l’esdevenidor del sistema econòmic, tenint en compte la revolució tecnològica i la cada cop major necessitat d’especialització, les masses ja no són necessàries com a productores, sinó només com a consumidores? Quan el concentracionisme escolar ha esdevingut socialment irrenunciable, i la instrucció ha passat a ser un element marginal (i mal acceptat), al sistema educatiu només li queda una sortida: entretenir a la canalla. O per a les famílies que encara s’ho prenguin seriosament, el homeschooling.