Rotundament: sí. Aquest és el repte. Com a educadors cristians, de fet, és la nostra missió.
Diuen els sociòlegs, probablement basats en experiències que vostès i jo vivim cada dia, que vivim temps líquids (Vida líquida, de Zygmunt Bauman, publicat per Austral el 2013); és més, gasosos (La sociedad gaseosa, d’Alberto Royo, publicat per Plataforma Editorial el 2017). La metàfora equipara els estats de la matèria amb el de les relacions humanes i ens planteja que, així com els àtoms d’un gas s’organitzen dispersos per l’espai, els individus del segle XXI construeixen la seva realitat allunyats dels altres. Es creen identitats personals que, sota determinats denominadors comuns formen col·lectius que lluiten molt per si mateixos, però disgregats. En termes econòmics, segmentats. En un context com l’actual, per tant, la proposta cristiana de formar veritables comunitats humanes resulta disruptiva, perquè el que uneix els seus membres no és un interès o una característica personal comuna determinada, sinó la vida mateixa en la seva complexitat, en totes les seves dimensions. És per això que podem dir que la “vida en comunitat” és més humana que la “vida en col·lectiu”, almenys entenent “col·lectiu” en versió postmoderna. Mentre que la primera ens situa en un context complex que exigeix tant donar com rebre cercant el bé comú, fins i tot el d’altres comunitats que es trobin inserides en un tot real i més ampli davant del qual no hi cap la ceguesa, la segona ens promet lluita pel que interessa al col·lectiu, però de forma aïllada d’altres realitats possibles, o directament, fora de la realitat mateixa, per tal de no doblegar el que es defensa. Mentre que una ens situa en la dinàmica pròpia de les famílies, la segona ens ubica en la polarització que ho esbiaixa tot per al bé “dels meus”, tot i que els “meus” hagin de ser creats a cop d’identitat forçada.
Podríem dir, amb Aristòtil, que l’ésser humà és un ésser social. Els cristians, però, a més, afirmem que és un ésser comunitari. Jesús, que s’apareix no per casualitat en un dels seus moments més gloriosos als seus apòstols quan estaven reunits en comunitat (Joan 20,26-29) ens ho ensenya. I, llavors, en instar Tomàs a tocar les seves ferides ens diu encara més: que l’escepticisme (tan propi i fins i tot prestigiat en els nostres dies) no porta a la veritat. Que Ell està en condicions de demostrar que és Camí, Veritat i Vida, tot i que realment no cal per als benaurats (i ben educats, segons el Mestre!) que creuen sense haver vist.