“Educar” és una de les paraules més apassionants en la convivència i en el desenvolupament dels pobles. Té les seves arrels més profundes en l’etimologia, i el primer significat se centra a “treure de dins”, “desenvolupar les qualitats dels altres”, per aconseguir una formació integral.

Les aules de les universitats, dels instituts i de les escoles, des de les principals capitals fins als últims pobles d’Andalusia, han iniciat un nou curs que anirà oferint no només els “coneixements”, sinó les “llums” que ens facin caminar per viaranys nous, tant en la formació intel·lectual com en la humanística.

Una de les definicions més boniques sobre l’educació ens la va oferir el catedràtic de Psiquiatria, Enrique Rojas: “Educar és seduir amb ‘encantament i exemplaritat’.” Magnífica definició! No es tracta només d’educar amb “lleis i mandats” o a base de prohibicions constants, sinó tot al contrari: es tracta de “seduir”, de “contagiar”, de “comunicar” conviccions, principis, criteris, assenyalant els nous camins per fer de cada vida una “vida reeixida”.

Educar és una tasca que es basa en tres paraules: educar, encantar i donar exemple. La seducció és relativament fàcil, i la il·lusió, també. El més difícil és oferir amb les nostres paraules aquella exemplaritat que reclamava el psiquiatre quan ens parlava de l’educació. L’exemplaritat no és “dir”, sinó “fer”; no és la paraula ben dita, sinó l’acció que ofereix amb vida un principi o una veritat.

El poeta cordovès Leopoldo de Luis va cantar de manera bonica l’estació de la tardor amb una elegia: “Las hojas del otoño flotan sobre tu brisa / y caen en el estanque solitario del alma. / Un dolor de ser ‘otros’ parece que nos pesa / como unas alas rotas.”