No és una tasca fàcil ser educadora en aquests temps que vivim. No és un camí plàcid anar cap a l’aula on trobes els alumnes fent de tot menys asseguts a les cadires.

Després del bon dia desitjat m’espero que facin silenci, sense gastar gens d’energia. Els contemplo des d’un senzill i amagat somriure tot observant amb certa gràcia el que cadascú fa, esperant que s’adonin de la meva presència.

A mesura que em miren, alguns s’asseuen intercanviant un subtil moviment de salutació i d’altres, encara absents, continuen lluny del que està succeint allà mateix.

Mentre s’avisen entre ells que haurien d’anar seient, jo em disposo a començar la classe; quan de sobte, n’hi ha un que demana començar abans que res amb uns minuts de meditació. A la petició d’aquest se suma la resta. Ho demanen amb amabilitat, amb tendresa tot afegint que se senten estressats, atabalats.

A voltes, podria interpretar-se com que el que volen és perdre el temps. Però jo, me la jugo i els convido a col·locar-se per facilitar la pràctica de meditació durant tres minuts.

Ells ja saben què passa en el nostre cos i ment quan meditem; per tant, costa molt poc disposar-se a seguir la pràctica. De ben segur que costa més emocionalment demanar, amb certa intensitat i despesa energètica, que seguin i comencin a escoltar.

Després de la meditació, es manté el silenci. Però no percebo un silenci normal, sinó un silenci ple d’agraïment i amabilitat. Un silenci que ha sorgit del cor, del seu cor, de sentir-se bé, de saber-se en pau. No és un silenci que neix de l’obligació, de l’autoritat. És un silenci que ve de dins, de fer-ne experiència i sentir-se present formant part d’un TOT.

Ens hem connectat i ara, des d’aquí, podem començar. Tots ens sentim preparats per escoltar-nos, per respectar-nos i per aprendre. Per a mi no és temps perdut, sinó guanyat.

Ja ho diu aquest proverbi xinès: “Quan l’alumne està preparat, apareix el mestre.”

Això només és possible quan eduques des de l’amor.