El mes de gener moria la meva mare. Van ser dos dies d’apagament natural, suau, sense patiment, com una dolça son que ens va permetre a la família acompanyar-la i acomiadar-nos-en. Els meus fills van voler que també els menuts de casa, els besnets de la iaia Mariu, poguessin estar una estona amb ella. Tenen 5, 3 i 2 anys, i van ser uns moments entranyables per a tots.
Portats per un excés de zel i de protecció envers les criatures, tal vegada volem estalviar-los situacions tristes o doloroses, pensant que no les entendran o que és massa d’hora per viure-les. Tanmateix, la malaltia, la vellesa i la mort formen part de la mateixa vida i els infants són capaços de gestionar-les millor del que ens imaginem.
Sempre des del respecte al seu propi ritme segons l’edat, amb naturalitat i sense imposicions, els petits van compartir les últimes hores amb la besàvia. Estaven acostumats a estar amb ella asseguda i somrient i se’ls va fer estrany veure-la al llit i adormida, però els seus pares els van explicar que estava molt malalteta i cansada. Ara era el moment que marxés al cel des d’on seguirà estimant-los i acompanyant-los. Li van dir adeu tot enviant-li petons. També van assistir a l’eucaristia i posteriorment al cementiri.
Aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre la importància d’educar per a la pèrdua i el dol, sense dramatisme ans al contrari, com un cant al do de la vida, agraint l’amor de tantes persones que el Senyor ens posa al nostre costat, la fe que ens dona esperança i la transcendència.
Els dies posteriors al traspàs, el net que viu a Tortosa anomenava sovint la iaia i també se’l veia una mica trist. Com que està bastants estones a casa, em van ajudar alguns contes que aborden les pèrdues que la vida ens posa en el nostre camí. Cal agrair la sensibilitat dels autors i autores que són capaços d’expressar amb les diferents històries adequades a cada edat allò que a nosaltres potser ens costa de fer.
I així, entre tots podem acompanyar els infants en aquests processos en els quals els més petits ens ofereixen grans lliçons de comprensió i d’afecte que ens ajuden als adults a compartir els nostres propis sentiments.
Viure plegats el dol ens enforteix com a família. Cal fer partícips els menuts de les situacions joioses, per descomptat, però també de la tristesa i la pèrdua. Cal educar també per al dol.
