La relació del poble d’Israel amb Egipte és llarga i complexa i ens parla de la connexió al llarg de la història d’ambdues civilitzacions. Egipte era una terra d’una gran fertilitat, i això va suposar que durant les èpoques de fam els habitants de les terres del voltant hi baixessin per residir-hi o per comerciar-hi; les històries patriarcals són reflex d’aquesta dura realitat.

Després de rebre la crida a Haran, amb la promesa de terra i descendència, Abram arriba a Canaan on la promesa serà confirmada per Jahvè (Gn 12,1ss). La fam però, farà que Abram decideixi anar a Egipte a viure-hi un cert temps. Aquesta decisió personal suposa posar en dubte les promeses rebudes, ja que abandona la terra i fa passar la seva esposa com a germana davant del faraó, que serà enganyat. Jahvè intervindrà a favor de Sarai i els retornarà a Canaan, confirmant com la promesa no tan sols requereix el patriarca, sinó també la matriarca.

Novament, la fam entrarà en escena en temps d’Isaac. Però abans que pugui pensar en baixar a Egipte, Jahvè el cridarà perquè posi la confiança en la seva paraula i es quedi a la terra on es troba (Gn 26,1ss). I el patriarca així ho farà. Finalment, Jacob enviarà els fills a comerciar a Egipte degut a un nou embat de la fam. Allí, els germans es retrobaran amb el seu germà Josep, visir d’Egipte. El faraó, en consideració a ell, invitarà Jacob i la seva família a anar a viure a Egipte. Aquesta invitació, però, no suposarà la mobilització directa del patriarca que confia en les promeses divines, sinó que serà la crida divina la que els posarà en marxa (Gn 46,1-7). Així, la narració posa en relleu la presència contínua de Déu al costat del seu futur poble.