Aquesta pel·lícula és una història essencialment humana, on les llàgrimes i els somriures arriben a l’ànima perquè, a part d’humana, és real.

Els fets es basen en la vida del naixent barri de Torre Baró, a Barcelona, on arriben emigrants extremenys i andalusos expulsats per un sistema enquistat que no els ofereix oportunitats. Fins a Barcelona n’arriba un grup que s’instal·la en un barri allunyat del centre, en uns terrenys robats a la muntanya, de difícil accés… En unes cases edificades de nit, amb el sostre construït a l’alba.

En un país postfranquista i predemocràtic, les dificultats per millorar aquell barri són moltes, i els problemes augmenten amb els anys. N’hi ha que abandonen, i d’altres s’entesten a millorar la vida comunitària. Entre ells, Manolo Vital, un conductor d’autobús que pren consciència de la necessitat que l’autobús que ell condueix, el 47, i que té final a la Guineueta, completi el trajecte fins a Torre Baró. Però la pujada pronunciada, el trajecte sense asfaltar… no afavoreix que les autoritats es prenguin seriosament la seva petició.

Manolo Vital no es conforma amb una negativa i el 7 de maig del 1978 decideix demostrar que el seu autobús pot enfilar-se fins a Torre Baró i comunicar aquell barri allunyat i de difícil accés amb el centre de Barcelona. En una acció farcida d’orgull, amb el suport de tots els veïns, un gest personal esdevé un triomf col·lectiu.

Una pel·lícula de Marcel Barrena (“100 metros”, “Mediterráneo”), director que continua presentant-nos històries reals i commovedores, amb una interpretació excelsa del camaleònic Eduard Fernández, ens situa davant d’un gran relat de gent petita: els somnis, anhels, fracassos i algun triomf que, com el de l’autobús, els restitueix respecte i dignitat.