Es diu Paula i m’explica els quinze anys que ha durat la seva depressió. Em comenta l’experiència de la buidor; de la nit més fosca on va tocar un fons tan fons, que l’únic que tenia com a ancoratge amb la vida era la seva respiració.

Un altre bon amic, el Pep, va passar per una situació similar fa uns anys. M’explica que en aquella gran foscor sempre hi havia una petita flama que mai no s’apagava. Es mantenia encesa, tímida i constant, malgrat tot. Ara comprèn que aquella flameta era Déu.

Em colpeix escoltar aquestes experiències. Perquè la vivència d’aquest buit és una experiència de mort. Una mort de l’existència i el sentit; és l’absurd, la desorientació, el no-res. I és arrapar-se amb dents i ungles a la respiració; a Déu: mantenir-se en la pulsació de vida.

Tots hem sentit aquest buit; a alguns els ha fet presos; a d’altres els ha rondat a prop amenaçant el seu muntatge vital. I qui sobreviu a aquest embat torna a néixer; canvia, es converteix i purga.

Els meus amics viuen amb la lleugeresa del qui ha deixat una motxilla plena de coses inútils, amb la sonoritat d’una flauta que canta perquè per dins és buida i té prou lloc per a l’aire.

Potser cal buidar i deixar anar, fer lloc perquè hi entri Déu: “Morir per donar fruit.” El papa Francesc, a Laudato Si’, comenta que Francesc d’Assís deixava sempre una part de l’hort perquè creixessin herbes silvestres, per deixar que Déu faci. Que fem el silenci suficient, el buit suficient, i la confiança perquè Déu faci.