El Concili Vaticà II ens va recordar que el cant gregorià és el propi de la litúrgia romana (Sacrosanctum concilium, 116). Es tracta d’un tipus de cant en què només hi participa la veu humana, sense cap instrument afegit. Requereix, per tant, una participació activa, que implica la respiració, el cor, l’ànima i la raó del qui lloa Déu. Qui hagi assistit a alguna de les hores canòniques en un monestir on es canti gregorià, haurà experimentat com aquest tipus de cant t’introdueix fàcilment en la contemplació, en un ambient on l’esperit es veu orientat vers Déu, sostingut per la salmòdia suau i dolça dels salms.
La pregària cristiana és encarnada i, per tant, corporal. El cant gregorià mobilitza el cos i l’ànima, unificats al voltant de la tensió del ritme cadenciós de la pregària, quan aquesta s’acompassa amb els batecs del cor. Les fibres del nostre cos vibren al so de la Sagrada Escriptura feta melodia, pintada en la partitura.
Els cristians necessitem aquests moments en què la pregària amara tot el nostre cos i els nostres sentits. És vital que, de tant en tant, puguem tenir l’experiència de ser introduïts en un ambient que no hem fet nosaltres, que no és fruit de la nostra construcció o de la nostra capacitat. Senzillament, ens deixem embolcallar per les notes i els silencis que componen la melodia i que ens introdueixen en la bellesa que canta la veritat de l’home i de Déu.
L’home no pot viure sense la bellesa. Dostoievski diu que la bellesa salvarà el món; probablement perquè hem fet experiència que la bellesa ens salva a cadascun de nosaltres de caure en una mirada reduïda i utilitarista de la realitat. La bellesa, amb la seva imponent gratuïtat, ens recorda que les millors coses de la vida no són les que nosaltres fem o aconseguim, sinó les que ens són regalades, sense ser-ne mereixedors, però que a la vegada reconeixem com a vitals per viure amb sentit. El cant gregorià ens ajuda a viure aquesta experiència religiosa i bella. Necessitem que els monestirs conreïn i custodiïn aquest tipus de cant per tal que l’home pugui ser introduït en una atmosfera de gratuïtat i bellesa que l’ajudi a entrar en relació amb Déu, per tal que el seu Esperit canti en nosaltres. El cant no té cap avantatge evolutiu en l’home; no és essencial per a la nostra supervivència com a espècie. Precisament, per això, és genuïnament humà i l’home és lliure de cantar al seu Creador no per necessitat, sinó per amor.
