Un tret que ens caracteritza com a país és la voluntat i la capacitat d’acollida i d’integració de persones de procedències molt diverses, arribades a Catalunya al llarg de la història per diferents circumstàncies. La manera catalana d’incorporar aquesta diversitat no exigeix una pèrdua de la identitat pròpia de cadascú, només demana una voluntat de convivència en comú i un esforç perquè el català pugui ser la llengua vehicular d’aquesta convivència.

Catalunya és una nació amb més de mil anys d’història. L’esdevenir del temps l’hi ha anat configurant una identitat que es manifesta en molts àmbits: cultura, tradicions, institucions pròpies, dret civil… Però el tret més definitori i vertebrador és mantenir el català, en qualsevol de les seves variants, com a llengua d’intercanvi. L’esforç per la llengua comuna es concreta inicialment en entendre el català oral i escrit i progressivament en l’adquisició de les competències per expressar-s’hi de manera oral i escrita.

Les tradicions religioses s’han conformat amb elements culturals i lingüístics d’allà on han nascut i d’allà on han arrelant, però totes tenen, en major o menor mesura, una vocació d’universalitat. En aquest sentit no han de tenir cap impediment per incorporar el català com a llengua d’ús quotidià, que no vol dir exclusiu i enfortir així la convivència. D’altra banda, a Catalunya tenim una llarga tradició de diàleg interreligiós i el català pot ser la llengua que vehiculi aquest diàleg.

En el marc del Pacte Nacional per la Llengua, del pla de govern El català, llengua de país i de l’acord Religions per la llengua, des de la direcció general d’Afers Religiosos impulsarem mesures com les parelles lingüístiques interreligioses o l’ajut per disposar en català dels principals textos religiosos i d’altres documents de referència. Alhora fem una crida a totes les comunitats i entitats religioses a incrementar l’ús del català i a avançar junts en aquest camí de progrés cultural i enfortiment de la convivència.