“L’Església, mare amable de tots, pacient, plena de misericòrdia i bondat.” Amb aquestes paraules, fa seixanta anys, sant Joan XXIII mostrava una cara de l’Església que molts esperaven i que també avui molts segueixen esperant. I deia, encara, com Pere un dia, al pobre que li demanava almoina, i com diem ara al gènere humà oprimit per tantes dificultats: “De plata i d’or no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist el Natzarè, aixeca’t i camina!” (Ac 3,6). Demana sobretot serenitat d’ànim, concòrdia fraternal, moderació en els projectes, dignitat en les discussions i prudència en les deliberacions.

Tota l’Església va seguir el ritme d’una invitació a un canvi substancial i històric. En els discursos de sant Joan XXIII en tenim la clau. En l’aggiornamento que proposava som davant d’un programa que mostra realisme, humilitat, observació atenta, molta pedagogia, extraordinària saviesa i estimació. Són els primers passos d’una Església que es posa a l’escolta del món i ho fa amb voluntat de diàleg.

Ho descobrirem després en la constitució pastoral Gaudium et spes, un document que tot ell respira un aire renovador, anticipat per una visió positiva i esperançada de qui va veure en la intuïció d’un concili un toc inesperat, un raig de llum que ve de dalt, una gran dolcesa en els ulls i en el cor, un gran fervor per tot el món. Sant Joan XXIII va ser el Papa valent que va donar resposta a una situació carregada de gravíssimes dificultats, tant les que provenien de fora com de l’interior de l’Església. I amb ell, la va donar el Concili Vaticà II, el gran do de Déu a l’Església i al món que haurem d’agrair sempre.