Estem vivint una Quaresma de quarantena. Un veritable desert en aquest temps Quaresmal. Els carrers vuits i l’isolament il·lustren, portant la imatge fins a l’extrem, una realitat cada vegada més preocupant: la ruptura dels lligams socials, la crisi de la família, l’augment dels problemes econòmics derivats de la desocupació. Aquest virus posa en evidència la tendència dels darrers temps i sobretot, l’aïllament dels més febles i vulnerables.
Com es pot isolar a casa qui no té casa? Les persones sense sostre són les que aquests dies pateixen particularment. Recordem que són unes 2000 que dormen al ras, en edificis abandonats, assentaments o barraques. Qui viu al carrer escolta com tothom les notícies però aquests dies se sent encara més marginat i exclòs. Veu com tothom es tanca a les seves cases plenes de menjar mentre ell no té un lloc on protegir-se i menjar. Ningú s’atura a explicar-los el que passa. Amb els carrers deserts i molts espais tancats és més difícil poder rebre atenció, ajuda, una almoina. A més cal afegir la suspensió de molts serveis als quals acudien de forma habitual per tal de cobrir les seves necessitats bàsiques. Tenen gana.
Sant’Egidio no ha volgut interrompre el servei del menjador, del centre d’acollida, dels sopars pel carrer. Amb responsabilitat i imaginació, i prenent les mesures de precaució necessàries per evitar la propagació del contagi continuem ajudant als nostres amics. Als diferents serveis s’explica el que està passant, es donen consells, si no es pot donar la ma es fa una mirada amb simpatia. En els espais de servei s’entra de forma esglaonada respectant les distància recomanada, es vetlla per la higiene de les mans, l’ús de mascaretes, gels, guants,.. Una amiga del carrer que freqüenta el servei de la Comunitat de Sant’Egidio ho va expressar així: “Gracias que tenéis abierto el comedor, està todo cerrado. Gracias por el vaso de agua, por la comida.”
Aquests dies Sant’Egidio busca diferents maneres d’acompanyar i fer sentir la proximitat amb els més febles i indefensos. També amb els ancians, que es senten encara més sols, a través trucades, cartes, missatges. No ens podem deixar vèncer per la por i per la mandra. Els ciutadans i les institucions hem de ser responsables i prudents, però alhora en aquest desert hem de mirar els pobres, alliberar-nos de la por i ser més solidaris! Tothom pot fer alguna cosa, un gest, un somriure, una paraula, un ajut, una col·laboració econòmica. Això no costa a ningú! Si el contagi ens obliga a allunyar-nos físicament dels altres, la solidaritat ens uneix, ens fa més forts davant de la por i ens ajuda a protegir-nos.
