Curiosament, la primera alegria que tenen els pares d’una criatura quan surt del si matern i la mainadera l’agafa, és el plor. Han de passar uns dies o uns mesos perquè el seu somriure faci feliç als que l’envolten. Aquell somriure ens parla d’una incipient felicitat que li dona el viure, el sentir-se cobejat, protegit, estimat. És el primer signe de felicitat que un ésser humà manifesta quan es percep viu, estimat, protegit, en la plenitud que és capaç de percebre amb les seves incipients capacitats.
El temps li ensenyarà dia rere dia el que el farà feliç en el seu creixement personal. Primer serà la realització de les necessitats més primàries quan estiguin satisfetes i, a poc a poc, l’exigència de sentir-se feliç anirà prenent diferents formes de ser percebuda, necessitada i coberta.
Fa un temps que em preocupa molt assabentar-me del patiment, les angoixes i el sofriment que manifesten molts adolescents i joves a una edat en la qual el goig de viure hauria de ser una realitat comuna. I molt més en una societat en la qual moltes de les necessitats primàries estan cobertes o, precisament, en la que més ho estan.
Sempre recordaré les sàvies paraules del meu pare quan ens deia que l’autèntica felicitat, el goig de viure, ha de venir de dins del cor i allà es cova. Si depèn de les circumstàncies o de l’exterior, pot desaparèixer amb qualsevol contratemps.
Potser seria aquesta la primera lliçó de vida que hauríem d’aprendre per ser feliços: el goig de viure no depèn del que ens envolta, sinó del tarannà amb què ho afrontem. Si més no, amb un sa sentit de l’humor.
