El jesuïta Josep de Anchieta ja és sant. El papa Francesc acaba de signar el seu decret de canonització i el proper 24 d’abril presidirà una eucaristia d’acció de gràcies pel nou sant a l’església de Sant Ignasi, a Roma.
Nascut el 1534 a l’illa de Tenerife i format a la universitat de Coimbra (Portugal), Josep de Anchieta arribà a Brasil amb tot just 19 anys, on es convertí en defensor dels drets dels pobles indígenes, de la seva llengua i cultura, vivint no poques aventures i dificultats: arriscades expedicions a la selva, captiveri entre els indis tamoios, el martiri de companys, la denúncia del tràfic d’esclaus,…
El també jesuïta Bartomeu Melià, un dels més reconeguts experts en llengua i cultura guaraní valora la figura d’Anchieta des de Paraguai: “és la seva capacitat notable de resoldre les distàncies, que no d’eliminar-les, el que l’ajuda a portar a terme la seva missió”, afirma Melià, “perquè Anchieta es fa oient, observador i aprenent d’altres maneres de viure: vol i sap escoltar i acceptar altres veus”.
No sorprèn, doncs, que ja des del moment de la seva arribada a Brasil, Josep de Anchieta centri bona part dels seus esforços a aprendre la llengua tupí i a elaborar la primera gramàtica d’aquesta llengua. “El veritable lingüista -confessa Melià- és humil i no tem el ridícul que susciten els seus defectes de pronunciació i les seves frases equivocades”. Anchieta dominà quatre llengües: castellà, portuguès, llatí i tupí. En totes elles va escriure obres de diversos gèneres, convertint-se en un dels grans representants de la literatura brasilera. A l’actual ciutat de Sao Paulo, de la que es considera un dels fundadors, posà en marxa un centre missioner que fou punt d’atenció, assentament i formació per a les comunitats indígenes.
Tot i això, no es va estalviar el xoc que li produïen alguns aspectes d’aquella societat, sobretot, la nuesa d’homes i dones tupinambá, tamoyos i temiminós, i l’antropofàgia, de la que fou testimoni durant el seu captiveri entre els tamoios i de la que parla com a possible víctima. I si va arribar a veure’s en aquest perill fou pel convenciment que valia la pena arriscar la vida per emprendre una missió de pau per aturar el conflicte que enfrontava aquesta tribu amb els portuguesos. Per a Melià, hi ha una part d’aventura que subsisteix encara en les missions actuals: “el missioner no pot ser un home acomodat“.
Ens separen d’Anchieta més de 400 anys. Ell denuncià l’explotació i l’esclavatge que patiren els pobles indígenes en aquell moment històric. En l’actualitat, explica Bartomeu Melià des de Paraguai, “els pobles indígenes estan assetjats sobretot per un sistema econòmic de privatització que no accepta ni entén la cooperació comunitària, la reciprocitat ni la distribució equitativa dels béns. Les respostes i formes d’actuar de persones com José de Anchieta són una referència”.
