Vaig seguir molts capítols de Merlí quanencara aquells joves eren a l’institut. Deixant de banda alguns aspectes que nocompartia amb el professor de Filosofia, m’agradaven moltes de les seves intervencionseducatives que fomentaven una formació en llibertat interior sense deixar-seinfluir pels altres ni per l’opinió pública per tal d’arribar a ser un mateix.Les seves classes eren per a mi els moments en els quals gaudia més de l’estildidàctic de Merlí. Molt encertat, per exemple, el capítol en què s’acomiadavendel curs i, en una excursió, feien una veritable classe d’Història de laFilosofia d’una manera lúdica i molt simpàtica.
Quan van anunciar que la sèrie continuava ja ala Universitat, i a la mateixa en la qual jo, en la dècada dels seixanta, vaigacudir a les aules tan antigues com entranyables de la Central, en vaigil·lusionar i em vaig acostar als primers capítols. A més, es tractava de lameva assignatura preferida, la que vaig impartir durant tants anys a l’anticPreu i després a COU.
El Pol Rubio, el Bruno i uns quants anticsalumnes més de l’institut, i d’altres de nous, continuen les aventures pròpiesd’una joventut estudiantil en aquell primer any universitari amb les característiques pròpies d’aquesta edat en quès’estrena una major llibertat de moviments i, per tant, es desitja aprofitaraquesta major autonomia.
El protagonisme acadèmic recau ara no en unprofessor, sinó en una professora que, pel seu estil liberal i una mica atípic,crea un clima entre els alumnes d’especial interès. També aquí -des de la mevaopinió- la part millor de la sèrie estàen alguna de les classes -que, d’altrabanda, és mínima. És aquí on he trobat, de moment, alguns aspectes moltpositius, com pot ser el debat entre els que volien representar l’hedonismemanifestat en la recerca del plaer i els partidaris de Kant i el seu imperatiucategòric.
Però si Merlí tenia la seva vida personal unxic “imperfecta”, no la compartia amb els deixebles als quals haviade formar i educar. La nova professora de Filosofia viu un moment dedesorientació personal que vol alleujar amb la beguda. Això no passadesapercebut per alguns dels seus alumnes, que s’adonen de les seves mancances.No és gaire educativa la conversa que té amb el Pol Rubio aprofitant-se de laincipient “devoció” que aquest deixeble interessant li professa.
Però aquesta –l’acadèmica- resulta una part mínima de la sèrie. La majorpart manifesta un tipus de jovent que estrena la seva primera llibertat per viureal voltant del sexe amb una veritable obsessió i com el centre constitutiu deles seves vides. No ignoro que hi ha molt de realitat en les escenes que esviuen. Però, és oportú que en un mitjà de comunicació públic es fomenti d’aquestamanera? No tot el jovent és així. Hi haun jovent -jo en conec- que gaudint de la seva edat, de l’amistat, l’amor ifins i tot de la vida nocturna, tenen també altres preocupacions i desitjos.
Potser alguns joves es poden preguntar si noestan vivint en “plenitud” en no ser com en Pol, el David o la Oti enla seva vida sexual inesgotable.
Si l’eslògan de la sèrie és “sapereaude”, potser també s’ha de saber escoltar un altre tipus de jovent quesón feliços des d’una altra vessant de l’existència humana.
