Dimarts 23 de febrer ha començat a l’Ateneu Sant Pacià de Barcelona la primera part d’un congrés internacional que es clourà a l’octubre amb un segon grup de sessions. Sota el lema Les ferides i les esperances d’un món malalt a la llum de la teologia de l’encarnació es volen descriure les múltiples crisis simultànies que afecten el món actual i quines respostes hi pot donar la teologia cristiana. Aquesta primera part se centra en la pandèmia del coronavirus i les conseqüències en tots els àmbits de la vida humana (salut, economia, política, societat, antropologia, medi ambient, tecnologia i educació). També es dona cabuda a les preguntes de fons que es poden fer sobre la crisi actual la teologia i la filosofia.
En la inauguració del congrés Mons. Xavier Vilanova, bisbe auxiliar de Barcelona, ha assenyalat la importància de les generacions joves, a les quals se’ls ha d’ensenyar “que la bellesa de la vida rau en la dignitat de la persona”. Així mateix, Mons. Vilanova ha recordat el símil del papa Francesc entre l’escena dels deixebles i la tempesta al llac i la pandèmia que vivim.
Des de l’àmbit sanitari, el Dr. Jaume Padrós ha reconegut que “el nostre sistema sanitari no estava preparat per a una situació com aquesta” i que el coronavirus “n’ha posat al descobert la fragilitat”, per exemple en la manca de recursos específics, com ara respiradors artificials. També ha considerat que el conjunt d’Europa no ha sabut reaccionar bé prou eficaçment davant de la pandèmia, i que en aquest sentit es pot parlar de “fracàs”.
El creixement de les desigualtats
Pel que fa als aspectes econòmics, el Dr. Guillem López Casasnovas ha indicat el gran perjudici global i la poca capacitat de reacció de les institucions de l’estat: “És meridianament clar que la qualitat institucional espanyola s’ha mostrat molt pobra. Ha quedat palesa la necessitat de canvis a la gestió pública i a la política econòmica en general.” Pel que fa a Europa ha assenyalat que l’endeutament afectarà molt negativament els comptes públics i ampliarà les diferències entre el nord i el sud del continent. De cara al futur López ha assegurat que s’imposa una cura d’humilitat: “No hem de fer tant de cas a les borses, perquè s’allunyen cada vegada més de l’economia real. Els països s’han de preocupar més de l’economia productiva i menys de l’especulativa.”
En l’àmbit geopolític, Mario Giro, antic viceministre d’Exteriors d’Itàlia, ha parlat d’un canvi radical. Per al ponent el món d’abans no tornarà: “La polèmica entre partidaris d’un confinament total i els contraris es basa sobre això: que es pugui tornar tard o d’hora al món d’abans. No serà així per una sola raó: no hi ha ningú que sigui omnipotent i hem descobert la nostra fragilitat tant les persones com els estats.” També ha pronosticat que Occident i Europa en particular sortiran especialment afeblits d’aquesta crisi, i que en canvi països com ara la Xina en sortiran reforçats. No només això, sinó que al nostre continent el trencament de la confiança en les institucions pot dur a un perillós canvi de paradigma: “El model dels països autoritaris com ara Rússia, Turquia o la Xina es torna més popular també a Occident.” Finalment ha lamentat que Europa no es plantegi vacunar els milers d’immigrants i refugiats en situació irregular: “L’egoisme no és només malèvol i èticament condemnable; també és estúpid i políticament miop.”
Pel que fa a les conseqüències socials, Michel Wieviorka, sociòleg de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, ha coincidit amb la resta de ponents en els canvis profunds que ha portat la pandèmia. Així i tot ha assenyalat que és difícil saber com evolucionarà la societat, i que més aviat s’obren camins diferents segons les els països i les regions. Per a Wieviorka el gran perill és que la crisi econòmica i social alimenti extremismes de tota mena, per la qual cosa és fonamental que Europa reforci la pròpia democràcia.
