El fred que ha arribat de cop ens evoca sempre la intempèrie; la duresa de l’entorn, l’aixopluc necessari; l’escalf d’una llar… aquella que buscaven una nit Josep i Maria.

El fred no pot insensibilitzar-nos de la pujada de preus de la cistella d’aliments, de l’aigua, el gas, la gasolina, la llum… La guerra fa més fred encara l’hivern d’Ucraïna. La pobresa, en totes les seves faiçons, truca la porta insistentment i ens diu: no sóc lluny. “Aquell d’allà podries ser tu”; “estàs sol”. El Nadal catalitza aquests pensaments.

I, llavors, en el millor dels casos, actuem. I s’activa socialment la recollida d’aliments i de joguines, l’acompanyament de solituds no volgudes, el recés i neteja de la casa, els vincles d’amor i família… l’enaltiment de la pau.

El Nadal és una oportunitat per orientar-nos (d’Orient; d’on neix el sol), de ressituar l’altre, l’exclòs, el que necessita, el discriminat, l’innocent… en el nostre focus d’acció. És una oportunitat gran si som capaços de mirar enfora; si tenim estómac per veure-hi vides i rostres més enllà de xifres en l’informe FOESSA presentat per Càritas enguany en la nostra diòcesi i que podem vaticinar que tindrà pitjors dades el 2023.

Ben mirat… No cal que sigui finals de desembre per actuar. I si aquell invent del segle III, de celebrar el naixement de Crist coincidint amb el solstici d’hivern, fos una cosa que celebréssim cada dia? I si amb la primera llum de tots els dies, nasqués Jesús en la part més pregona de cadascú? Sona tòpic, però jo voldria que cada dia fos Nadal.