En una entrevista a l’Osservatore Romano del proppassat 27 de novembre el cardenal Matteo Maria Zuppi, president de la Conferència Episcopal Italiana, declarava: “La Providència ens dona aquest Jubileu, el cor del qual és el desig de trobar l’esperança”.

El Cardenal de Bolonya feia referència al lema “Pelegrins d’esperança”, que reflecteix l’esperit amb què el Papa Francesc ha proclamat aquest Jubileu. El terme “esperança” és, indubtablement, el nus central d’una celebració que va arrencar el 24 de desembre, amb la finalitat que tots els qui aniran a Roma o celebraran el Jubileu en les seves diòcesis, visquin “un moment d’encontre viu i personal amb Jesús, el Senyor”.

Així s’expressa el Papa en la butlla de convocació del Jubileu del 2025 (núm. 1). En efecte, “l’amor de Déu suscita en el cor l’esperança certa de la salvació en Crist” (núm. 6). Jesús salva i, per això, és font d’esperança. Amb ell res no està perdut. Ben al contrari, tot es pot guanyar, tot pot brillar si la llum del seu Evangeli traspassa els cors i els encamina a la Paraula de la vida.

Vivim un temps on és difícil veure el futur, i on sovint es planteja un futur incert i fosc. Molts es pregunten cap on camina la humanitat, i fan pronòstics catastròfics. Cert que no es pot menystenir la dificultat del moment present. Ara bé, tant el pessimisme mancat de visió com l’optimisme fàcil i proper a l’autosuggestió no donen respostes, més aviat creen problemes i provoquen frustracions. Llegim a Romans 5,5: “spes non confundit”, “l’esperança no enganya”. L’esperança s’erigeix en garantia d’un futur que s’obre davant els ulls com l’albada trenca la foscor de la nit i apunta cap al futur d’un nou dia. Tan sols l’esperança ens fa entrar en la història. No ens estalvia els problemes, però ens els fa mirar de fit a fit. Amb l’esperança no quedem engolits pel mal que ens envolta, per molt fort que sigui, però que no té força per ofegar-nos. Com llegim a Joan 1,5, “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”.

L’ofec caracteritza la vida de moltes persones. Les nostres societats estan malaltes d’angoixa, els manca l’aire, van pidolant felicitat d’una banda a l’altra, i no troben repòs.

Les relacions interpersonals es presenten carregades de fracassos i desencís. O bé s’endinsen en la banalitat, i aleshores es justifica qualsevol situació en nom de la llibertat de decisió, encara que al darrere hi hagi una profunda insatisfacció. Ningú no vol ser infeliç, no es vol reconèixer la realitat del propi cor, tot s’ha d’explicar des de raons aparents, costa de treure’s la màscara que dissimula allò que un realment viu. L’ofec, l’angoixa és el resultat de la manca de claredat sobre un mateix, fa paleses les contradiccions i les baixades als inferns de la solitud i del neguit. Tan sols una esperança pot alliberar de la tristesa d’una vida fragmentada i òrfena.

L’esperança és un far de llum que guia el pelegrí, el vianant, el qui camina per la vida i necessita trobar allò que el pot orientar enmig de la tempesta. Davant la tempesta, hi ha qui opta per no sortir del port, perquè té por d’endinsar-se en el mar de la història.

Aleshores la solidaritat es va apagant, la preocupació per l’altre desapareix, tot queda determinat pel propi jo. L’esperança, però, és una crida contra l’autoreferencialitat, contra el pensament d’una vida de baixa intensitat que es vol dissimular amb un alt voltatge interior, que pren el lloc de l’escolta, i amb l’impacte visual, que impedeix la mirada, l’esguard contemplatiu. També aquí l’esperança és una realitat subversiva, és a dir, que subverteix un món que s’ha llançat als braços de la roda que gira, de l’etern retorn. Cal anunciar l’esperança i ser-ne anunciadors.

La tasca és ingent però necessària. Entendre el món i estimar-lo en les persones que l’habiten, equival a escampar l’esperança enmig d’una generació sovint mancada de perspectiva de futur i carregada de prevencions en relació amb el present. L’esperança necessita qui la prediqui com un element fundant de la vida segons l’Evangeli, seguint Jesús, que va ser un home d’esperança. Convindrem que el missatge de Jesús està centrat sobre l’esperança que comporta l’anunci del Regne de Déu. La presència de Déu enmig de la història humana dona a aquesta història una força mai vista abans. La gent segueix Jesús perquè la seva predicació és un clam d’esperança. Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. Ningú no queda al marge de l’espiral d’esperança que circula al voltant d’un missatge que desvetlla els cors adormits o sense ànims. Hi ha un moviment de persones que va vers Jesús i l’identifica com el qui dissipa les tenebres de la ment i aixeca els qui jeien a la pols. La prostració queda substituïda pel desvetllament. L’esperança d’una vida renovada impulsa els qui vivien sense futur, sense imaginació, sense joia.

Caminar amb esperança significa anar endavant enmig de la foscor. Tenir esperança és fer camí sense quedar atrapat per les condicions desfavorables amb què de vegades cal viure la vida. L’esperança no enganya perquè no hi ha res que pugui frenar un pelegrinatge, interior i/o exterior. L’escolta de la veu de Déu, de la seva Paraula, obre el cor fins i tot quan una situació sembla desesperada. És aleshores que les forces retornen, que es continua pujant, com un bon atleta a qui no espanta la duresa del camí. Cert que es paga un preu. L’esperança no és un producte de supermercat, col·locat en una lleixa o en una estanteria, que agafo de manera aleatòria. Deia Gaudí que sense sacrifici les coses no tenen cap mèrit. I continuava dient que només val l’almoina que comporta un sacrifici.

Altrament, si no costa, no té valor. I no mereixerem l’esperança si la confonem amb un producte rebaixat de preu. Cal lluitar per tenir-la, cal no abandonar el camí que havies emprès. L’esperança és un do de Déu que transforma la persona, i el qui la perd o la mistifica, el qui no la valora, acaba sense camí.

L’Advent porta el segell de l’esperança, que ens acompanyarà tot l’any jubilar, l’Any Sant que el Sant Pare ha proclamat. La profecia de l’Advent és una ruta de turons rebaixats i de valls elevades, de sendes aplanades i camins adreçats, la natura sencera esdevé un cant d’esperança. I els personatges que acompanyen aquesta ruta vers el Senyor, tenen motius per a fer-la sostinguts per l’esperança: un profeta, Isaïes, que veu en el futur un infant que ha de néixer; Joan, el més gran dels profetes, que l’assenyala com a anyell de Déu; Maria, la Mare Verge, que el porta reclòs en l’arca del seu cos i viu de l’esperança d’un Fill que naixerà.

Aquest any 2025 calen persones que comuniquin la fortalesa de l’esperança als qui estan afeblits pel desànim, que recordin amb les seves paraules que cal esperar sempre, que transmetin la certesa de l’amor enmig de les terribles incerteses de la violència i de la guerra. L’esperança fonamentada en el do d’un Déu fet home no és una mena d’engany piadós, és una força de salvació que convida a tenir coratge i a confiar en el Senyor.

Aquest ha de ser el Nadal de l’esperança, seguint les petges d’homes humils com els pastors i com els savis d’Orient, uns i altres imatge dels pelegrins que tossudament arriben a la meta. El missatge que els hi condueix és ple d’esperança. Els pastors esperen que trobaran aquell infant que els ha estat anunciat per l’àngel del Senyor. Els savis confien que arribaran a escatir on és el rei dels jueus que ha nascut gràcies a les indicacions donades per una estrella. Uns i altres viuen de l’esperança. I per això anhelen allò que busquen, saben que trobaran aquell que cerquen. Els pastors van “de pressa” a Betlem (Lluc 2,16). Els savis tenen una “alegria immensa” quan s’acosten al poble de David (Mateu 2,10). L’esperança es manifesta en l’apressament dels pastors i en la joia dels savis vinguts d’Orient. El desig de veure Jesús suscita el pas joiós de pastors i de reis, gent pura de cor, pelegrins d’esperança. Que siguin els nostres companys de camí!

Anem a Betlem! Bon Nadal!