A prop de la pagesia, però sense ser-ne. A prop, perquè el finestral de casa és un quadre directament del natural: camps que s’enfilen i costegen la serra. A prop, perquè soc i em sento filla del Vallès Oriental per totes bandes. A prop, perquè conec i estimo gent de la terra: del Segrià, de les Garrigues, del Camp de Tarragona, del Penedès, de l’Empordà… i gent que viu d’aquesta terra. Que malviu d’aquesta terra.
Homes i dones que fan possible el nostre pa de cada dia asfixiats per la burocràcia, normes i exigències, pel menysteniment dels poders i d’una bona part de la població que devora tot allò que ells generen sense recordar-se’n. Homes i, sobretot, dones de jornades de dotze o catorze hores, que coneixen la terra i l’estimen sense que gairebé mai sigui tingut en compte el valor afegit que tenen en cuidar el jardí de la nostra pàtria i, així, col·laborar a conservar i cuidar el jardí de la casa comuna universal.
Persones enteses i capaces en el seu àmbit que poques vegades són consultades, escoltades, reconegudes; aclaparades per imposicions de preus que no cobreixen els costos de producció; a vegades amb la impossibilitat de sembrar allò que s’adaptaria millor a la finca; havent de destinar “un 4% de guaret obligatori, tant en secà com en regadiu” -com em deia un jove agricultor de Ponent-; lluitant contra una competència arribada d’altres territoris on no s’imposen les normatives d’aquí; sempre amb la possibilitat de perdre collites per diverses causes, més enllà de les imponderables, com, per exemple, la manca de productes fitosanitaris efectius o la problemàtica que genera l’abundor desmesurada de conills, senglars, cabirols… I no parlem de la sequera que arracona aquest sector primari amb altes restriccions que el poder econòmic que envolta i atrapa l’administració no vol contemplar en altres sectors.
Amb tantes pedres a la motxilla, una hora o altra les costures no resisteixen i escampen tant de pes i de menyspreu per les carreteres. Llavors, això ens molesta, perquè no podem anar allà on voldríem i com voldríem.
Potser un dia el nostre pa no arribi a taula per tots aquells greuges i d’altres. Potser un dia haurem de reinterpretar els signes d’aquests temps i veure per què no arriba el blat a la sega ni el vi a la verema com anunciava el profeta Osees (2,11) en altra època. El temps de Quaresma que s’acosta podria ser un bon moment per convertir-se, és a dir, per girar-se i tornar a la part de Déu, de la seva creació i de les persones que en tenen cura.
