La formació dels futurs preveres ha estat una preocupació constant dels darrers pontífexs. Però el centre d’atenció no ha estat sempre el mateix: unes vegades han tractat de fonamentar els continguts de la vida interior i santedat pròpies del sacerdot, d’altres, aclarir la seva identitat discutida o simplement actualitzar el seu rol eclesial d’acord amb allò que l’Església ha rebut de Crist per mitjà del Sagrament de l’Orde. En el que pot tenir de canviant la figura sacerdotal a través dels temps i el transcurs de la història, el Concili Vaticà II – juntament amb els diversos documents posteriors sobre el tema- ens ha ofert la més recent síntesi de la tradició sobre el ministeri ordenat. Tota aquesta riquesa teològica i espiritual ha redescobert una evidència: en la mesura que el prevere i el bisbe prenen consciència de la seva pròpia i insubstituïble espiritualitat i missió, totes les vocacions en l’Església creixen en l’harmonia de l’Esperit i responen millor al propòsit diví. Crist, per mitjà del seu Sacerdoci participat, a més de suscitar-les i sostenir-les amb dons específics, és també qui assegura cada vocació en la unitat del cos eclesial.
Una purificació necessària
El Papa Francesc, en una mateixa trajectòria magisterial també ha posat la seva mirada, de manera sorprenent i gens convencional, sobre el present dels nostres Seminaris. I ho ha fet a través d’un lúcid discerniment desplegat en tres temps: necessària purificació, convenient unificació i millor promoció del sacerdoci ministerial d’acord amb les condicions i necessitats actuals del poble de Déu. En aquest sentit, la visita apostòlica portada a terme als Seminaris de les nostres Diòcesis, així com la trobada de tots els bisbes d’Espanya a Roma van ser dos moments significatius per a donar un pas endavant.
La necessària purificació, com a primera intuïció papal, cal entendre-la en clau de desapropiació. Els edificis o cases de formació, els itineraris més o menys reeixits, els personalismes proteccionistes o les sospites sobre estils o formes no haurien de ser grans obstacles fins impedir una comunió formativa integral potser mai vista fins ara. És cert que no sempre s’han seleccionat els millors formadors, no sempre ha primat la qualitat dels candidats sobre el seu nombre i, segurament, l’escassetat vocacional ha precipitat un nerviosisme capaç de justificar-ho tot. Unir esforços, compartir mitjans materials i espirituals o fomentar una comunió més enllà dels límits diocesans no és mai un empobriment. Comprovar com algunes Diòcesis sense seminaristes o Seminaris bons però reduïts en nombre es resisteixen a mirar un futur més enriquidor i preparat per respondre a una gran complexitat missionera resulta, com a mínim, decebedor. La situació de molts dels nostres Seminaris i, per tant, de les seves mateixes Esglésies locals està demanant una capacitat d’adaptació urgent. Sense oblidar que l’objectiu primordial és desvetllar la pastoral vocacional a cada Diòcesi, allí on sigui necessari, caldria organitzar un Seminari capaç d’acollir amb competència acadèmica i espiritual, humana i pastoral el procés formatiu d’un nombre més ampli de seminaristes.
Una desapropiació com aquesta no hauria de presentar especials dubtes ni escampar sospites com serien l’allunyament de la pròpia diòcesi o el desconeixement pastoral de la mateixa, la pèrdua de tutela sobre els seminaristes o la desconfiança sobre el judici idoni dels candidats procedent d’equips més amplis. Mes aviat, és el moment de deixar-se guiar per l’Esperit Sant que, en lloc de construir defenses, harmonitza el que és nou amb el més vell i unifica tot el que és divers.
Una convenient unificació
La segona intuïció de Francesc entra en allò més operatiu. Sense les seves observacions sobre els Seminaris ben segur que seguiríem encara amb els nostres silencis, lentituds, ambigüitats, seguretats i costums adquirits sense pensar en el veí o més enllà dels nostres problemes. Unir no vol dir pas perdre i passar d’un Seminari sostingut precàriament a un altre que sigui punt d’encontre en comunió de vida i objectius no implica cap dispersió. La unificació no pretén institucionalitzar un fracàs vocacional sinó simplement no allargar una agonia de manera irresponsable. Ningú proposa abandonar les xarxes amb les quals atraure futurs pescadors d’homes i, encara menys, resignar-se i reduir la missió sacerdotal clericalitzant els laics. Tenim per endavant la gran oportunitat de reconèixer la realitat tal com és i, d’acord amb ella, desmantellar estructures pròpies d’altres temps. Cal endinsar-se en una novetat en la que, ens agradi o no, el sacerdoci ministerial de sempre ja no podrà fer exactament el mateix que les generacions precedents ni de la mateixa manera.
Però una unificació tampoc pot ser un pacte de ressentits en el qual tots han aconseguit una mica la seva i mesuren la satisfacció segons vegin reflectits els seus postulats en el resultat final. Vi nou en bots nous (Mt 9,17). La història de la pròpia Diòcesi, la trajectòria de cada Seminari, la forja d’un presbiteri unit i la consciència viva d’una Església particular poden subsistir a través d’una formació vers el sacerdoci que inclogui diversos presbiteris, és més, amb una bona provisió es poden aconseguir metes més altes i ambicioses.
De la mà del Papa i amb els nostres respectius bisbes cal fer una bona feina. Afrontar el futur és pensar en noves vocacions tal com les vol i concedeix el Cor de Jesús. Però unificar Seminaris serà també un bany de realisme per no deixar que imperi la il·lusió de tornar a disposar de centenars de candidats almenys per les nostres terres. El que fa trenta anys, en plena crisi vocacional, eren els ingressos per a un sol Seminari, avui, el mateix nombre de candidats es reparteix entre deu Diòcesis. Per tant, esperar un futur renaixement vocacional no ens hauria d’encegar i retardar sine die el que ara podria enfortir una formació sacerdotal inicial i permanent, atractiva i sòlida tant en els formadors com en els formats. A la direcció
espiritual comprovem quotidianament la disposició generosa i fins heroica dels nostres seminaristes per respondre a Crist sense condicions. Tots estan assedegats d’un temps únic de recolliment i serenor, ric de possibilitats i d’acompanyament. Són joves que desitgen assimilar la profunditat de l’espiritualitat sacerdotal entrant en l’escola de la veritable fraternitat cristiana i entendre el que l’Església espera del seu futur servei pastoral com a teòlegs i bons pastors.
Una millor promoció
El sacerdoci de Crist perpetuat en l’Església brilla amb la llum pròpia del Ressuscitat. Gràcies al sacerdoci ministerial som membres vius del seu Cos en l’ofrena permanent d’un poble sant i sacerdotal. El Papa Francesc està convençut de que amb uns Seminaris unificats s’aconseguirà una millor promoció de les vocacions sacerdotals. És la providència de disposar de capacitats i recursos com a signe visible de que el Bon Pastor no abandona el seu ramat per petit que sigui. Seria una llàstima que a la manca de vocacions afegíssim resistències o discòrdies en detriment d’una vocació tan singular i decisiva per a la vida i l’existència de l’Església. És hora d’erigir Seminaris capaços d’acollir realitats molt més àmplies. Formar nous preveres passarà per uns Seminaris que siguin veritables famílies que no coneguin altres fronteres ni altre límits que els de l’Església objecte estimat del cor dels qui han dit “sí” a ser enviats com a pastors del poble sant i fidel de Déu.
