Han saltat les alarmes sobre l’estat de salut de l’octogenari president dels Estats Units, que a més es presenta a la reelecció. Com si fos una acusació, els detractors l’acusen d’amagar que pateix la malaltia de Parkinson. És probable que estigui afectat, no sols per les visites d’especialistes que han anat a casa seva, sinó per l’expressió facial i els lapsus que presentava en el debat davant del “saníssim” Donald Trump.
No fa gaire, una empresa dedicada a la cura de les persones amb dificultats s’anunciava enumerant les malalties que minvaven les capacitats i a les quals ells feien front. Ni de bon tros feien un inventari exhaustiu de totes les xacres sinó que recitaven amb un to més aviat alegre les que la població té interioritzades com a negatives o desgraciades. Entre elles anomenaven també el Parkinson.
Pels que fa anys que convivim amb aquesta malaltia ens molesta l’etiquetatge que se’n fa, com en el cas de Biden, com si fos quelcom vergonyós i delictiu. En cas que presenti aquesta malaltia l’invalidaria com aquell que ha comès un delicte i l’amaga. Els mitjans de comunicació ataquen per descobrir la causa del delicte: el diagnòstic.
Què més voldrien aquells que els toca treballar, tot i tenir un reconeixement de la discapacitat que causa la malaltia. Han de continuar, amb esforç anant a la feina cada dia. L’aparell administratiu no considera com a invalidesa, per segons quines professions, la malaltia del Parkinson. Per què hauria d’afectar un polític?
Hi ha factors que sí que haurien de ser un impediment per governar. Són tots aquells que fan referència a l’ètica. Tant pel que fa a la vida personal com el que es refereix als mètodes emprats per arribar al càrrec o per governar.
Fora d’això tot etiquetatge de persones basat en qualsevol peculiaritat física o social és discriminatori.
Cal demanar, però, un bon govern i unes bones pràctiques. Quan això no es compleix pel que sigui, el sistema democràtic permet votar o no persones que ens semblen adequades i que pressuposem eficients, estiguin malaltes o no. Això és un afer que pertany a la vida de les persones. Tots tenim dret a la normalitat.
Perquè per etiquetar i descatalogar persones per raó de la malaltia, el primer que s’hauria de fer és conèixer la mateixa malaltia. Des de la pròpia experiència com a malalt de més de deu anys, i estant al davant d’una parròquia gran puc afirmar que, fora d’algunes limitacions físiques, a mesura que convisc amb la malaltia cada dia en vaig descobrint noves facetes.
