La vida de l’home s’ha vist, des de l’Antiguitat, com un pelegrinatge vers el destí. La persona és homo viator, sempre en cerca, caminant vers el descobriment de si mateix i del misteri de la vida i de la mort. De fet, a l’Església primitiva, els deixebles de Jesús eren coneguts com a seguidors del camí; el camí que porta a la plenitud que tots anhelem en el nostre cor.
Els pelegrinatges han estat sempre una característica de la fe cristiana. La visita als sants llocs, tocar i veure els escenaris de la vida de Jesús, és una exigència de l’encarnació i de la raó. La fe també entra i es desvetlla a través dels sentits. La nostra condició carnal necessita figurar-se en l’espai i el temps la vida del Crist, per tal que aquesta no quedi com una faula o un fruit espuri de la imaginació.
La Dra. Bàrbara Virgili, professora de la Facultat de Teologia de Catalunya, ha acompanyat molts pelegrins a Terra Santa, i ens explica què significa pelegrinar i quin sentit té aquest exercici de devoció en temps de pandèmia. Pelegrinar significa sortir d’un mateix, del nostre entorn habitual i caminar vers una fita que desvetllarà en alguns casos, en altres aprofundirà, el sentit de la fe en el Crist per a la nostra vida. El cristià no pot viure d’idees i conceptes; la fe és essencialment una experiència de trobada amb Déu. Els llocs on el Senyor va viure són per a nosaltres un element més per constatar el nucli essencial de la nostra fe: et incarnatus est.
La pandèmia, però, ha aturat tota aquesta activitat missionera. Israel i Palestina han tancat fronteres a causa de la Covid-19 i el flux de pelegrins s’ha aturat. Què podem fer en aquests casos? La Dra. Virgili ens proposa el pelegrinatge interior; l’entrada en un mateix, per descobrir que Déu habita també cada plec de la nostra ànima.
La Carme Escales ens explica com va néixer el monestir de Ripoll i la vida que es va anar congregant al seu voltant. Potser no tenim l’ocasió de viatjar als tres grans centres de pelegrinatge del cristianisme (Jerusalem, Roma i Santiago de Compostel·la), però Ripoll és un exemple de com la fe va anar configurant la fesomia interior de les nostres contrades i pobles: el monestir al centre, i al voltant, totes les activitats i oficis presents a la vida de l’home. El cor de l’home, com a monestir interior, és també un lloc de pelegrinatge per descobrir que, si Déu és al centre, tota la nostra humanitat està orientada vers aquest centre que ens ordena i ens orienta.
