Les nostres vides estan plenes d’experiències. De la majoria d’elles, no en som gaire conscients o les oblidem per la presència contínua de les noves que vivim durant el dia a dia.
Però n’hi ha algunes que es queden gravades en el nostre interior i es tornen a reviure amb més o menys intensitat. Són aquelles que ens marquen i, fins i tot gosaria dir que són missatges que Déu ens envia d’alguna manera tan natural i quotidiana que no les reconeixem amb aquest valor.
Avui vull comunicar als meus lectors una experiència de les que es queden gravades i que considerem amb aquest valor afegit de “missatge de Déu”.
Acabo de patir una malaltia i no he sigut conscient de la seva gravetat fins després de passar el perill. Però un record s’ha quedat gravat en el meu interior d’una manera tan neta, que la puc tornar a reviure cada vegada que hi penso. És una cosa tan senzilla i vulgar com una paret blava. A l’habitació de la clínica era aquesta la visió contínua que tenia davant meu: una paret de color blau. La finestra, la porta i altres mobles o guarniments em passaven desapercebuts, però aquella paret blava no sé quin atractiu tenia per a mi que sempre que obria els ulls me la trobava. De tal manera que va arribar a ser la meva companya diària en tota la estada a l’Hospital. I, curiosament, el que se m’ha quedat més gravat a la meva memòria.
No voldria que fos interpretat el que ara diré com un fet extraordinari o miraculós. L’única cosa que vull aconseguir demostrar amb l’explicació de la meva experiència és que a Déu el trobem més a prop del que ens pensem i en les coses més senzilles i quotidianes. El cas és que cada vegada que dirigia la meva mirada en aquell racó de paret tenia la impressió de trobar-me amb Déu i sentia el consol de la seva presència.
Potser, si estiguéssim més atents, trobaríem a la nostra vida quotidiana aquesta presència que ens omple la vida però de la qual gairebé ni ens n’adonem.
“EL PASTOR SEMPRE ESTÀ SOL…”
Va ser una conversa que manteníem un grup amb un capellà, rector de parròquia. Parlàvem de dificultats de la gent i de problemes que coneixíem i de molts altres que es mantenien anònims, però dels quals sí que coneixia, i amb detalls, el rector.
Tots aquelles problemes i totes aquelles necessitats per les quals el rector es preocupava havien arribat a ell per confidències, per la participació que de les seves angúnies i dificultats li havien fets els fidels. Vaig pensar que aquest és el veritable sentit de “pastor” del qual Jesús parla associat al d’“ovelles enmig de llops”. Aquest vocabulari propi de Jesús per l’entorn en el qual vivia tant Ell mateix com els deixebles avui pot quedar lluny si no es fa la transferència mental a la soledat en la qual viu molta gent –com ovelles enmig de llops- i la necessitat de pastors que les cuiden, els guareixen les ferides i les acompanyen malgrat que ells estiguin sols amb el ramat.
M’atreveixo a dir –dona, i per tant lluny del moment en el qual també puguem participar del sacerdoci- que aquesta és la funció fonamental dels capellans: la de ser “pastors”. I això va molt més enllà de presidir una Eucaristia o “governar” una parròquia.
Sempre m’ha fet pensar que només un lliurament –des de l’opció personal de celibat al servei dels germans- pot fer que aquesta solitud no sigui una càrrega, sinó una veritable oportunitat per tal d’estar –com Jesús- acollint tothom.
