Ben segur que en un moment o altre hem elevat a Déu una pregària apresa o espontània. Ho demana el mateix tracte i la necessitat de diàleg que tota persona experimenta. És bo que ens demanem: com he viscut aquesta relació amb Déu durant la meva vida? Com la visc ara? Si som sincers i humils, podem sentir la mateixa necessitat que tenien els deixebles quan un d’ells va dir a Jesús: “Senyor, ensenyeu-nos a pregar.” Una súplica confiada que sempre hauríem de fer.

La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre Pare. Aquesta confiança, imperada per l’amor, és la que ens identifica amb Jesús des del moment en què preguem amb Ell. Tant el seu caràcter personal com social ens porten a descobrir que Déu es troba al centre de la nostra vida i que el professem en el cor de la societat, on hi ha més necessitat d’afecte, de companyia, de relació, de súplica, d’agraïment, de perdó.

L’originalitat del Parenostre està en el tracte familiar que Jesús vol que donem al Pare, tal com Ell mateix ho fa. Tota persona que ha après a pregar té la missió irrenunciable d’ensenyar els altres a fer el mateix. Això és fonamental en el camp educatiu, catequètic i, de manera insubstituïble, en l’àmbit de la família. Jo només tenia sis anys i recordo sempre les paraules que el meu pare em va dir fluixet a l’orella després de rebre Jesús el dia de la meva Primera Comunió: “Ara parla amb Jesús, que amb ell s’hi pot parlar.” M’atreveixo a dir que això ha marcat la meva vida, perquè, a la vegada que m’ho deia, jo el veia a ell que també pregava. Amb el temps he entès que ensenyar a pregar és ensenyar a estimar.