El papa Francesc, dirigint-se a una comunitat de religioses que havien patit la destrucció del seu monestir a causa d’un terratrèmol, els feia veure que enmig d’aquesta tragèdia Déu les havia enfortides, tot recordant la paràbola evangèlica del gra de blat que ha de morir per poder donar fruit. Aquesta és la situació de moltes comunitats de vida consagrada que pateixen el buidament de les seves cases per mor de l’edat i les poques entrades, fins i tot després de molts anys de vida consagrada i d’entrega generosa a Déu i al propi carisma, orientat al servei de l’Església i les persones més necessitades.
La crisi vocacional la vivim especialment a Occident i ens fa veure la necessitat quan la resposta vocacional ens arriba dels països del tercer món juntament amb el fenomen de la immigració. Una crisi que no és pròpia únicament de la vida consagrada, sinó que és crisi de vida cristiana, de coherència baptismal i de seguiment del Senyor, crisi que afecta persones i institucions, moltes de les quals es veuen obligades a tancar i a desfer-se dels seus immobles. Això fa patir i molt perquè desapareix a poc a poc la presència d’una forma peculiar de vida cristiana. Tanmateix, aquest gra de blat que es va desfent de ben segur que donarà fruit, qui sap si amb joves i noves formes de presència, fruit dels nous carismes que el Senyor susciti per a la nostra Església i en bé de la societat.
Quan es perd tot, excepte Déu i la vida de fraternitat, fa més falta que mai aprofundir en els carismes fundacionals segons el moment present i en la consegüent resposta que avui hem de donar sense defallir, portant al cor l’exhortació d’Isaïes «Alegreu-vos, feu festa, ompliu-vos de joia…» (cf. Is 66,10-14). A punt de celebrar el proper dia 2 de febrer la Jornada de la Vida Consagrada, hem d’agrair al Senyor el do de la vocació religiosa i, al mateix temps, contemplant la seva realitat avui, reconèixer, valorar molt i també agrair la seva presència actual i la de molts anys enrere, la dels consagrats i consagrades presents a la nostra terra, la dels qui han anat a fer present Jesús i l’Evangeli als països més pobres, una presència orant i consoladora. Avui, terra de missió ho som tots i ho és tot! Facem vida el lema d’enguany totalment unit a l’ambient sinodal que mostra realment l’essència de l’Església, que es verifica «caminant junts», una invitació a fer-ho encarnats en aquesta nostra terra que Déu estima i a la qual ens envia, des de la consagració, l’escolta, la comunió i la missió. Per això, mentre avançam en el camí sinodal, donem gràcies a Déu pel do de la vida consagrada que enriqueix l’Església amb les seves virtuts i carismes i mostra al món el testimoniatge alegre de l’entrega radical al Senyor. Per això, no deixem de pregar perquè sigui així i hi hagi qui respongui i s’entregui del tot.
