No és gaire freqüent sentir elogiar la generositat, quan la necessitat soferta en temps difícils resulta ser una primera urgència. Atents al que passa al nostre entorn, fins i tot al voltant de les nostres parròquies i famílies, és fàcil constatar que no estem en els millors dels moments. A la preocupació d’haver de disposar d’allò més essencial per viure, s’hi afegeix un ambient social enrarit, massa vegades crispat, intolerant, poc delicat i amable en el tracte. Depressions, ansietat, un conjunt d’alteracions de la normalitat que són un obstacle per a una vida digna, tranquil·la i en pau. Molts ja no necessiten només coses materials, sinó que pateixen un buit de valors espirituals on ja no és possible veure-hi més enllà del que veiem i palpem. Tanmateix, a més de creure en Déu, hem de poder creure en la bondat de les persones, encara que d’elles en puguem rebre algun contratemps o decepció. Si Déu ens ha fet a imatge i semblança seva i es presenta com a interlocutor de l’home i la dona en el paradís, hi ha alguna cosa que el fa assequible a conèixer la realitat humana i els seus drames per poder aportar-li algun camí de solució als problemes que cada dia se’ls plantegen. Fets de marginació del qui no pensa igual, actituds de descartament que impedeixin el desenvolupament normal del qui vol viure una vida amb sentit. Mentre n’hi ha uns que lluiten per sobreviure, altres la gran preocupació que tenen és com mantenir-se en l’abundància, tot comprant allò que no necessiten, fent del que és superflu, necessari, i del que és necessari, quelcom imprescindible. Hi ha nombrosos exemples a l’Evangeli en els quals ens podem sentir llançats a prendre’n consciència. És el que manté en forma qualsevol que, sortint d’un mateix, ha anat a trobar el germà per auxiliar-lo en la seva precària situació. La bondat mou els cors i els obre al qui més ho necessita. Per això, hem de pensar que “tota l’activitat de l’Església és l’expressió d’un amor que busca el bé integral de l’ésser humà: busca la seva evangelització mitjançant la Paraula i els sagraments, empresa tantes vegades heroica en la seva realització històrica; i busca també la seva promoció en els diversos àmbits de l’activitat humana. Per tant, l’amor és el servei que presta l’Església per atendre constantment els sofriments i les necessitats, fins i tot materials, dels homes i dones. L’Església, com a comunitat, ha de posar en pràctica l’amor [ ] A la comunitat de creients, no hi ha d’haver una forma de pobresa en la qual es negui a algú els béns necessaris per a una vida decorosa” (Deus caritas est 19-20). Pensem-hi a l’hora de contribuir al bé comú i compartir, fins i tot, allò que un necessita.Sebastià Taltavull AngladaBisbe de Mallorca