La il·lustració delsegle XVIII va qüestionar des del primer moment la inhumació dels morts al’interior de les esglésies, en especial en períodes d’epidèmia i granmortalitat. A l’Estat, el metge José de Aranda ja ho qüestionava el 1737 i el1745, a França, l’abbé Charles Gabriel Porée edità un treball de gran ressòsobre la necessitat sanitària d’aïllar els enterraments.
La França de LluísXVI va regular el 1776 els enterraments interiors, Carles III ordenaria laconstrucció del primer cementiri al Real Sitio de la Granja de San lldefonso,el 1883; regulant-ho en disposicions posteriors i finalment per la Reial Cèdulade 3 d’abril de 1787 establia que els cementiris s’havien de construir endespoblat, llocs airejats, sense habitatges propers, podent aprofitar-se elsvoltants d’ermites vora poblat, prioritzant-se en els indrets que havien patitepidèmies recents continuant progressivament per tota la resta del país.
A la norma poc cas seli va fer, Carles IV el 1804 va promoure que el govern construís cementirismunicipals, de manera que a trenta anys de la primera normativa, començaria aperfilar-se la iniciativa.
També la nova lleitopà amb les congregacions religioses, no va ser fins la Reial Cèdula de 10 demaig de 1818 que va permetre continuar en els enterraments a l’interior de lescongregacions dels seus membres.
Passar d’enterrar ales esglésies o als fossars parroquials, que en el cas de les ciutats i poblesocupaven una llenca de terra, avui generalment una plaça, tocant la vella església,va ser un trauma i tot i generalitzar-se va durar més de cent anys i el procésva anar paral·lel a les convulsions del país al segle XIX: guerra del Francès,Absolutisme, Trienni Liberal, Malcontents, Carlinades… avançant a glops i enprocessos locals molt particulars, poc homogenis.
Generalment amb elnou cementiri s’arribava a un moment en que no s’inhumava més en el fossarvell, però els fills recorrien a tota mena de subterfugis i trampes per a queel pare i la mare jaguessin plegats, incorrent en veritables il·legalitats.
L’Església que en laruralia a vegades va ser còmplice d’aquestes irregularitats, en les gransciutats va defensar majorment l’enterrament als nous cementiris, els orígensdels principals de Catalunya van ser a Reus, el del Roser des de 1802 i el nouel 1871; Tarragona des de 1809; Barcelona, el vell o del Poblenou 1819 sobrel’anterior de finals del segle XVIII; Igualada, cementiri vell, 1819; Tàrrega,1840; Girona, 1851; Berga, 1854; Valls, 1863; Sitges 1864, sobre el vell de1814; Montblanc, 1885; Tortosa, 1901.
Els petits pobles que hi anaven molt a remolc, esvan espavilar quan el 1884 va aparèixer l’ordre de clausurar 7.186 dels 10.091cementiris censats a Espanya, atorgant-se pròrrogues, però mirant enconsciència els nous permisos, 200 entre 1886 i 1888, aconseguint finalment queels petits municipis, menors als 5.000 habitants, poguessin adaptar-se a lanormativa, en eximir-los el 1898, de capellà, enterramorts, sala d’autòpsies,magatzem i altres càrregues que els hi feien impossible mantenir-se en lalegalitat, restant, en poblacions rurals, algun dels antics fossars al costatde l’església, que complia la normativa.
